dijous, 15 de juny de 2017

El forat de Vallespir

Comparteixo amb vosaltres una noticia que ens va arribar ahir de mans d'un molt bon coneixedor del barri. Han enderrocat l'edifici que ocupava el número 88 del carrer del Vallespir i ahir, durant les obres de desenrunament es va obrir un gran forat a terra, sota la vorera. Sense temps per que ningú pogués comprovar de que es tractava els operaris ràpidament van tapar el forat i van tornar a situar els panots del carrer.

Cap estudi, tot i que com deixa molt clar la Carta Arqueològica Municipal i el llistat de refugis sota el número 86 de Vallespir, és a dir a l'edifici del costat, hi consta el refugi número 76. 

Edifici enderrocat a Vallespir 88

Espai de l'aparició del forat

divendres, 9 de juny de 2017

Reptes i les oportunitats de la recerca local a Barcelona

Dissabte 17 de juny tinc el plaer de participar a la jornada "Reptes i oportunitats de la recerca local a Barcelona." Un plaer que és doble. Per una banda pel fet que l'organització d'actes com aquests, que faciliten la trobada de tots aquells que treballem en la investigació o en la divulgació de la història local de la ciutat de Barcelona, sempre és positiu. Però també per poder estar al costat persones que admiro pels anys que han dedicat als seus respectius barris.

Moltes gràcies des d'aquest espai al responsables de l'Arxiu Municipal de Barcelona i també al Daniel Venteo. Us espero el dia 17 al Born!

Consulteu el programa fent clic a la foto

Us adjunto la informació sobre la jornada

El dissabte 17 de juny, el Born Centre de Cultura i Memòria acull la jornada “Reptes i les oportunitats de la recerca local a Barcelona”. Organitzada per l’Institut dels Passats Presents i l’Arxiu Municipal de Barcelona.

La trobada tindrà lloc a la sala Moragues entre les 9 i les 18 hores i donarà a conèixer la situació actual dels estudis sobre memòria històrica dels barris de la capital catalana. Les sessions seran una oportunitat per posar en comú les experiències dels centres de recerca i els investigadors sobre la història dels barris de Barcelona i els recursos municipals en matèria d’arxius al servei de la ciutat. La trobada està adreçada, en particular, als membres de centres d’estudis i investigadors i, en general, a totes aquelles persones interessades en la recerca sobre història de Barcelona.

L’organització d’aquesta jornada s’emmarca en la col·laboració que l’Arxiu Municipal de Barcelona ha mantingut al llarg dels anys, especialment a través de la xarxa d’Arxius Municipals de Districte, amb els centres d’estudis del territori. L’activitat és gratuïta. Per formalitzar la inscripció cal adreçar-se, abans del 14 de juny, al correu electrònic arxcap@bcn.cat, tot aportant nom i cognoms, adreça electrònica, telèfon de contacte i, si escau, l’entitat vinculada a la qual es pertany.

dijous, 8 de juny de 2017

La vida s’esdevé davant dels nostres ulls

La vida s’esdevé davant dels nostres ulls. De vegades en som protagonistes, d’altres només testimonis, una baula més en un gran engranatge mogut per inèrcies, idees o poders que desconeixem. De vegades costa distingir si estem seguint un guió prefixat o som els amos de les nostres accions. Però en qualsevol cas la vida s’esdevé, modificant l’entorn i el paisatge humà, convertint els camps en fàbriques i les fàbriques en espais nous. Però quan els nostres ulls es tanquen, quan els actors i actrius fem mutis, sovint ens queda l’escenografia muntada.

Un escenari que ens pot arribar a explicar l’argument i els drames o comedies que entre aquelles parets, carrers o places s’han esdevingut. L’esforç dels picapedrers medievals s’ha impregnat a les roques colpejades amb la buixarda, com la megalomania dels burgesos s’ha impregnat a les seves mansions. Potser només cal aprendre a llegir els escenaris. Així l’enormitat de les catedrals no ens parla de la grandesa de déu, sinó de l’enorme poder de l'església, i les fàbriques gegantines ens expliquen les gegantines desigualtats socials.

Però i si omplíssim aquests escenaris per tornar a viure escenes ja viscudes però que les persones d’avui en dia no hem arribat a conèixer? Quina millor manera de descobrir la nostra història que endinsant-nos en aquests espais impregnats d’altres vides per jugar a viure-les?

Aquest és l’objectiu que des de fa uns mesos un seguit de gent de la Bordeta ens hem plantejat. Quin millor espai que Can Batlló per poder explicar el funcionament d’una fàbrica tèxtil? Quin millor escenari que les columnes que van fer aixecar els Muñoz Ramonet per explicar els engranatges del clientelisme franquista?

Recuperar el patrimoni i la memòria dels que s’hi van deixar la pell abans que l’especulació, que creix a l’ombra dels gratacels d’una mena de “Bordetadorm” no en deixi cap engruna. No seria preciós treure treure als que no han estat ningú, citant a Galeano, de la crònica roja de la premsa local per fer-los entrar a la història universal? No seria fantàstic narrar i glorificar les històries dels lleons enlloc de seguir narrant les històries dels caçadors? Per tot això cal un centre d’interpretació històrica als nostres barris, per donar veu als que es van silenciar, per seguir muntant mogudes com la que els propers 7, 8 i 9 de juliol omplirà Can Batlló, de nou i per un dia, d’obrers i obreres a plena postguerra.



Un projecte de recreació històrica impulsat per la Comissió Can Batlló Històric i produït per l’Associació Artixoc i en el qual he tingut el plaer d’escriure el guió literari. Us esperem!

dimarts, 30 de maig de 2017

El palau dels Muñoz

Durant la postguerra la fortuna dels germans Julio i Alvaro Muñoz Ramonet creixia sense aturador, s’anaven fent amb el monopoli del cotó i d’aquesta manera les fàbriques tèxtils anaven caient a les seves mans com a fruita madura, entre elles la joia de la corona, Can Batlló, una finca que van adquiri l’any 1943. Els contactes amb la dictadura els obrien totes les portes i els dos germans campaven per l’alta societat barcelonina. “En el cielo manda Dios; en la tierra, los Muñoz”

Un imperi requeria un palau i els Muñoz van escollir el Palau del Marquès d’Alella, al 282 del carrer de Muntaner. Construït entre 1912 i 1914 el palau, amb influència modernista i detalls platerescs, era obra de l’arquitecte Enric Sagnier. Els germans Muñoz van comprar la finca l’any 1945 a la filla de Ferran Fabra i Puig, el segon marquès d'Alella. 

A la seva mort, l’any 1991, Julio Muñoz Ramonet va deixar tota la finca: formada per l'edifici principal, la col·lecció d'art que contenia, i l'immoble annex del carrer de l'Avenir 26-28, on vivia la seva mare, Florinda Ramonet, a l’Ajuntament de Barcelona. Vint-i-sis anys després de la mort de Julio Muñoz, tot i l’existència d’una sentència ferma, l’Ajuntament de Barcelona segueix lluitant per tal que el llegat artístic format per 853 peces, entre les quals algunes de tant destacades com un Goya o un Greco, retornin a la ciutadania.

Avui us vull apropar al palau del carrer Muntaner per descobrir una vida de luxes que, entre moltes altres coses, va ser possible a anys de suor i esforç de moltes veïnes i  veïns de la Bordeta. Podeu visitar el palau dels Muñoz clicant a la imatge que acompanya aquest article.


Façana del Palau del Marquès d'Alella
Si voleu saber més us recomano veure el documental: "Después de Dios, Muñoz".



diumenge, 28 de maig de 2017

Més sobre els refugis de Sant Frederic, Casteràs i Càceres

Seguim investigant la història dels refugis. Moltes gràcies als veïns i a les veïnes que esteu fent arribar imatges i que ens manteniu informats de tot el que va passant. Si teniu fotografies, documents o coneixeu testimonis que van poder baixar als refugis de Sants contacteu amb mi i faré els possibles per recuperar aquesta memòria.

Fotografia: Ivan Sanmartín
Celebro la tasca que es fa des del Servei Arqueològic, però lamento que des de Districte es segueixin ignorant els esforços que es fan des del territori, tal i com queda reflectit a la següent entrevista. 



Com sempre caldrà que la ciutadania segueixi defensant la seva memòria, ningú ho farà per nosaltres.

dijous, 25 de maig de 2017

Més imatges del refugi 538

Les obres al carrer de Sant Frederic segueixen donant noves imatges del que segurament és el refugi 538. Us enllaço tres imatges d'ahir tocant a Carreras Candi. Us recomano que entreu al següent enllaç del Servei d'Arqueologia de Barcelona per poder veure el reportatge fotogràfic que han pogut fer des de dintre. 



Fotografia: JM Parisi

Fotografia: JM Parisi

Fotografia: JM Parisi

Fotografia: JM Parisi

dimecres, 17 de maig de 2017

Classes de crims o crims de classe (segona part)

És el primer dia de juliol de 1855, la tensió es palpa a la ciutat de Barcelona i a tot el pla, però ens hem de remuntar una mica més en el temps. Fa quasi un any que els generals Leopoldo O’Donnell i Domingo Dulce van protagonitzar un pronunciamiento que va fer caure als moderats. A Barcelona i al seu pla els obrers van rebre el cop amb eufòria però ben aviat l’alegria es va transformar en ràbia cap a les selfactines. 

El ludisme no era la resposta irracional que sovint s’ha repetit. La constant mecanització havia facilitat la precarització i la deshumanització del treball. Dones, homes i nens es veien lligats a un estricte control a les fàbriques, a tasques perilloses i a horaris inhumans. L’arribada de les filadores selfactines al Vapor Vell havia incrementat aquesta precarització. En endavant un únic operari podria filar molts fils a la vegada, un fet que enviava a molts treballadors al carrer. No és d’estranyar que els obrers arremetessin contra les màquines i menys que això succeís justament a fàbriques com el Vapor Vell o l’Espanya Industrial, dues pioneres en la introducció de maquinària.

Després d’aquest brot ludita les protestes van seguir entre filadors i teixidors en forma de vaga pacífica i ben aviat va destacar una figura, Josep Barceló, de la Societat de Filadors i Teixidors de Cotó. Un personatge carismàtic que va fer entrega al capità general un document sol·licitant la prohibició de les selfactines. Una petició obrera que, per a indignació de la burguessia finalment va ser acceptada.

Però la victòria obrera va convertir a Josep Barceló en l’enemic públic número ú, una figura incomoda per als industrials que veien com l’associació obrera, prohibida prenia força. Al maig de 1855 un grup d’homes, fent-se passar per Mossos d’Esquadra, van assaltar un mas a Olesa de Montserrat, torturant i matant al propietari. Un crim escabrós que va omplir les pàgines dels diaris i dels romanços. La història perfecta per involucrar a Barceló, qui va ser jutjat i ajusticiat després d’un procés ple d’irregularitats.



Poc després, el 21 de juny de 1855, el capità general, Zapatero, prohibia les associacions obreres. I així arribem de nou al primer dia de juliol de 1855. La tensió es palpa a la ciutat de Barcelona però no sembla un dia diferent després d’un any tant agitat. A Sants Joan Güell ha abandonat el Vapor Vell i ha fugit cap a Nimes amb terror per la resposta que els obrers poden donar a l’assassinat de Barceló i a la prohibició de les associacions obreres. Per posar-se al front de la fàbrica ha arribat de Madrid Josep Sol i Padrís, ma dreta de Güell, president de la Junta de Fàbriques de Catalunya i director del Vapor Vell.

Però davant de la sorpresa dels industrials el dia següent els obrers de tota Catalunya no assistiran a la feina i es declararan en vaga sota la consigna “Associació o mort!” Una vaga que serà pacífica però que a Sants tindrà un episodi luctuós. Un grup d’obrers es dirigiran a la fàbrica i després d’una discussió mataran d’un tret a Sol i Padrís i feriran amb un ganivet a Domenec Ramis. Una vaga que durarà fins al 11 de juliol i que es considerarà la primera Vaga General.

dimarts, 16 de maig de 2017

Apareix la segona entrada del refugi 538

Segueix la investigació arqueològica al subsol dels carrers de l'eix Sant Frederic / Casteràs / Càceres.
Segons es va informar ahir a la Taula de memòria històrica del Districte, un equip d'arqueòlegs, després d'obrir un mur que en taponava l'entrada, va poder accedir al túnel del refugi  538 que hi ha sota la confluència dels carrers de Casteràs amb Sugranyes.

En paral·lel també s'han realitzat cates al refugi 578, que transcorre sota el carrer de Càceres, tal com es pot veure a l'encreuament d'aquest carrer amb la Riera d'Escuder.

Queda pendent saber que ha passat amb el túnel aparegut sota l'encreuament de Casteràs amb Feliu Casanovas, el que podria ser el refugi 943. Una aparició fugaç, ja que al vespre aquest tram ja era totalment cobert per les obres.

Mentre segueixen els estudis d'aquests refugis ens arriben noves fotos d'una nova troballa que finalment sembla ser una segona entrada al refugi 578, en aquest cas al carrer Sant Frederic amb Carreras Candi.

Foto: Joan Manuel Parisi

Foto: Joan Manuel Parisi

Entrada al Servei d'Arqueologia de Barcelona

dilluns, 15 de maig de 2017

Classes de crims o crims de classe (primera part)

Cap al 1840, mentre algunes de les famílies pioneres del tèxtil català entren en declivi,  altres noms van anar sorgint. Són nous industrials que, majoritàriament, situaren els seus vapors en els pobles que envoltaven Barcelona i són també, els que faran el salt definitiu a la mecanització.

Joan Güell i Ferrer, va ser un d’aquests personatges qui després d’una fulgurant carrera comercial a la Havana, epicentre del tràfic d’esclaus espanyol, tornava a Europa enriquit i amb la intenció d’invertir el seu capital en nous negocis. Güell viatjà pels Estats Units i Europa estudiant les novetats industrials i l’any 1840 va entrar en un negoci familiar a una fàbrica de filats. En poc temps es va situar al front de l’empresa i es va establir a Sants, on va edificar el Vapor Vell.

Els catalans miraven amb molt interès les innovacions que es realitzaven a Anglaterra i França, però per fer ús d’aquestes innovacions calien privilegis reials. El 1844, un altre industrial, Domènec Ramis, es va especialitzar en importar maquinària i sol·licitar-ne les patents, fet que va aconseguir en la maquinària necessària per fabricar panes, aconseguint una situació de privilegi per davant d’altres industrials, com els Muntadas. Güell, qui era coneixedor del negoci que significava la pana, un teixit amb el que es feia roba per obrers, pagesos o soldats, va associar-se amb Ramis l’any 1848 per crear l’empresa Güell, Ramis i Companyia. 

Els teixits catalans no podien competir per preu amb els anglesos ja que Catalunya no tenia ni cotó ni carbó per moure les fàbriques i per aquest motiu els patrons catalans van començar a organitzar-se per promoure una política econòmica proteccionista, prohibint l’arribada de productes estrangers o bé fixant aranzels per dificultar-ne la venta. L’any 1848 la Junta de Fàbriques de Catalunya constituí l’Institut Industrial de Catalunya amb aquest objectiu. Entre els principals promotors destacà a Joan Güell i Ferrer i també Josep Sol i Padrís, un jove intel·lectual amb grans dots per l’oratòria que ben aviat va entrar en el cercle de Güell, arribant a dirigir el Vapor Vell.


Josep Sol i Padrís

Però les constants millores tècniques a les màquines tenien un revers fosc. Ara mà d’obra no qualificada podia fer tasques que abans requerien els coneixements d’un personal format. Això va significar una precarització i un empitjorament general de les condicions de treball. A més com requeria menys energia mantenir funcionant les màquines de vapor, els empresaris preferien no aturar-les i dividir el treball en dos torns de treball de 12 hores. Tot era apunt per una gran protesta i per un crim que aterraria la burgesia catalana i el Vapor Vell en seria l’escenari.

dimecres, 10 de maig de 2017

El refugi 943 veu la llum

Un nou refugi ha vist la llum i és el tercer en vuit dies. Després del refugi de Sugranyes-Casteràs i del refugi de Càceres, el 578, avui ha aparegut el refugi que passa sota els carrers de Feliu  Casanovas-Casteràs, el 943. 

Refugi 943 Feliu Casanovas-Casteràs. Foto: Joan Manuel Parisi

Refugi 943 Feliu Casanovas-Casteràs. Foto: Joan Manuel Parisi

Refugi 943 Feliu Casanovas-Casteràs. Foto: Joan Manuel Parisi

Del qual es conserva el plano que trobareu en aquest enllaç, i del que la Carta Arqueològica de Barcelona ens diu el següent.

Refugi antiaeri R. 0943

Segons la documentació existent a l’AMAB del fons Defensa Passiva, en el que es conserven plànols i apunts topogràfics del refugi 0943, sabem que es tracta d’una construcció antiaèria del tipus “galeria“.

El refugi discorre al llarg del carrer de Feliu Casanova fins a arribar al carrer de Casteràs pel qual es desvia en direcció sud-oest fins a la cruïlla amb el carrer Begur.

Pel que es pot veure en la documentació, la galeria recorria el seu traçat al llarg de 150 m., tenia una amplada de 1,60 m., una alçada de 2,00 m. i estava situat a una profunditat de 13,50 m. Al refugi si podia accedir mitjançant dues entrades, situades cadascuna a un extrem de la galeria, la primera davant del número 4 del carrer Feliu Casanova i la segona al carrer de Casteràs abans de la cantonada amb el carrer Begur. A cada accés hi havia una porta feta de reixa metàl•lica amb una estructura d’obra d’uns 2,60 m. d’alçada.

A banda, a la documentació apareix la secció d’un tub de ventilació però que no es troba situat al plànol.

dilluns, 8 de maig de 2017

A la vista la volta del refugi 578 al carrer de Càceres

Tal com ja esperàvem, les obres d'urbanització a l'eix que formen els carrers Sant Frederic, Casteràs i Càceres segueixen donant noticies. Després de la troballa del refugi a Casteràs amb Sugranyes del que podria ser el refugi 587, ara ha aparegut el refugi del carrer Càceres, el número 578. Un refugi del qual es conserva documentació a l'Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. I sobre el qual ja vaig publicar un post en aquest bloc.

Volta del refugi 578 al carrer Càceres. Foto: Carme Illa

Volta del refugi 578 al carrer Càceres. Foto: Carme Illa

"Segons la documentació existent a l’AMAB del fons Defensa Passiva, en el que es conserven plànols i factures del refugi 0578, amb data d’octubre del 1937, sabem que es tracta d’una construcció antiaèria del tipus “galeria“.

Segons els plànols el refugi ocupava el subsòl del carrer Càceres i comptava amb W.C i botiquí.

La comuna es basava en un petit habitacle d’1 m. per 1’20 m. d’ample i 2 m. d’alt amb retret. El botiquí o infermeria era una habitació de 3 m. per 1’80 amb 2 m. dalt i havia d’estar equipat amb lliteres."

Seguirem atents de tot el que es vagi coneixent tant en aquest punt com a Casteràs amb Sugranyes. Refugi del qual ens han fet arribar alguna fotografia més.

Refugi Casteràs amb Sugranyes

Refugi Casteràs amb Sugranyes

Refugi Casteràs amb Sugranyes



dimarts, 2 de maig de 2017

El refugis 538 al carrer de Sant Frederic i Casteràs

Fa pocs dies, a les obres que s'estan duent a terme al carrer de Casteràs, apareixia un refugi antiaeri. 

En molts casos aquestes troballes ens poden agafar per sorpresa. O (llegiu la frase amb ironia) ens podem creure que les constructores no en tenien constància. Un fet preocupant, ja que la llista de refugis està feta des de la Guerra Civil i tota la documentació es conserva a l'Arxiu Històric Contemporani, on afortunadament i gràcies a la gran tasca que han fet és consultable des de casa en línia.

Però és que aquest cop, a més, ho vàrem anunciar en aquest mateix espai el 16 de novembre del 2016. En tot el tram afectat per les obres de reurbanització de l'eix Sant Frederic / Casteràs /Càceres aniran apareixent refugis, com per exemple el 943, sota el carrer de Feliu Casanovas i Casteràs. Plano refugi 943

Un seguit de refugis que figuren a la llista que fa anys que intento el·laborar "Tots els refugis de Sants, Hostafrancs i la Bordeta". I de fet fa només 3 dies tornava a publicar demanant criteris i transparència per part de l'administració. 

Aquest matí aquesta foto ens ha indignat quan l'hem rebut rebuda i hem corregut a publicar aquest post per posar el veïnat en alerta. Com a ciutadans crec que estem obligats a denunciar cada cop que una obra esborra el record d'un refugi. Esborrar aquests elements del nostre patrimoni és un menyspreu per la memòria dels que van patir el feixisme. La memòria històrica s'ha de practicar al carrer, amb fets, més enllà dels símbols.



Ara ens comuniquen que el Servei d'Arqueologia està intervenint i tot està aturat. Ens n'alegrem, però seguirem alerta. 



I seguirem insistint que cal retorn a la ciutadania dels informes tècnics.


dissabte, 29 d’abril de 2017

Sense solta però amb volta

Fa uns 10 anys que el tema dels refugis antiaeris de Sants, Hostafrancs i La Bordeta ocupa un espai important entre les meves obsessions. Molt especialment des del moment en què vaig començar a trobar veïns i veïnes que omplien de vida i d'històries aquells espais subterranis que, quan ells eren petits i probablement sense que en fossin gaire conscients, van protegir les seves vides.

Molt ha canviat des d'aquell moment. La consciència ciutadana entorn de la importància de la conservació dels refugis ha guanyat força en paral·lel al fet que, per fi, ha deixat de ser un tema tabú. En alguns aspectes els investigadors que comencin ara ho tenen més fàcil a l'hora de trobar la documentació gràcies a la tasca de digitalització de l'Arxiu Històric Contemporani de Barcelona, però en canvi ho tenen més difícil a l'hora d'escoltar les veus dels que van viure els bombardejos. Molt del que no s'hagi recollit fins ara difícilment ho podrem salvar. Les memòries s'esborren i les persones a poc a poc ens deixen.

Però hi ha coses que no han canviat. Els refugis se segueixen destruint a cada nova obra a la ciutat. Sí, és cert, per sort moltes vegades hi intervenen els serveis d'arqueologia i com a mínim obtenim estudis de les troballes, però segons el meu criteri encara falta molt per fer. Sota el meu humil criteri d'historiador local aquests crec que són alguns dels punts que caldria tenir en compte.

Descoberta d'un refugi al carrer de Casteràs, cantonada Sugranyes

1- Cal que l'administració clarifiqui i expliqui a la ciutadania quin són els criteris amb què es decideix el manteniment o no d'un refugi.

2- Calen accions preventives que evitin les falses troballes (quan l'inventari dels refugis existeix des de la Guerra Civil) i que permetin evitar les destruccions de patrimoni.

3- Cal que es revisi l'inventari dels refugis que es van fer a la ciutat i que s'investigui l'estat dels que es mantenen.

4- Cal que les empreses o persones que han sigut responsables de destrucció de patrimoni siguin sancionades.

5- Cal que els refugis existents a la ciutat siguin, com a mínim, localitzats i senyalitzats per mantenir-ne el record. I caldrien més refugis accessibles a la ciutadania.

6- Cal que les constructores que actuen al subsòl en espais on és coneguda la presència d'elements patrimonials actuïn seguint els mateixos paràmetres i normatives que quan treballen a altres elements patrimonials.

7- Cal que hi hagi retorn a la ciutadania dels estudis arqueològics, fins ara poc visibles, i que puguin ser localitzables per als no experts.

8- Cal que l'administració es comprometi a fer divulgació d'aquest patrimoni històric.

9- Cal un treball transversal que impliqui des de la ciutadania activa fins a l'ajuntament, passant pels centres d'investigació, arxius, escoles o instituts.

10- Cal que en aquest i en d'altres temes relacionats amb el patrimoni es tingui una visió més àmplia i de proximitat, que valori els elements patrimonials també en funció del seu arrelament al territori.


diumenge, 23 d’abril de 2017

20 d’abril, res a celebrar!

L’any 1846 el consistori barceloní dictava la prohibició d’instal·lar nous vapors dins el perímetre de les muralles. Barcelona, una ciutat amb una enorme densitat de població, feia anys que vivia entre fums i sorolls de les noves industries. Una prohibició que acabaria repercutint en els pobles del pla. En pocs anys els industrials van traslladar les seves fàbriques a pobles com Sants, Sant Andreu o Sant Martí. Pobles on hi havia molt més terreny disponible i a preus més barats. Poblacions com Sants que a més eren ben comunicades, especialment des de l’arribada del tren, l’any 1854. I amb una raó definitiva, els industrials pagaven menys impostos.

Barcelona era una olla a pressió a punt d’esclatar, on els conflictes socials anaven en paral·lel i de la ma de tensions diverses. Per una banda la pressió demogràfica feia que molts esperessin amb delit l’enderroc de la muralla i l’expansió de la ciutat pel pla. Però allà on els higienistes veien la possibilitat d’edificar una ciutat nova, més sana i igualitària, construïda amb criteris científics i inquietuds socials, d’altres només veien la possibilitat de fer un negoci incomparable.

L’any 1854 començà l’enderroc de les muralles i es donà el tret de sortida tant per als utopistes com per als especuladors. Però calia un pla sobre el qual bastir la nova ciutat i l’escollit, després d’un episodi en el que no hi entraré avui, va ser Ildefons Cerdà, un enginyer que segurament coneixia millor que ningú les condicions de la Barcelona obrera, ja que sols uns anys enrere havia realitzat el més complert estudi poblacional que cap ciutat del moment arribaria a tenir.

Amb el seu pla de 1860 Cerdà sobrepassà el projecte d’Eixample de Barcelona, estenent la ciutat per municipis que encara eren independents. L’any 1874 Rius i Taulet començà els tràmits per aconseguir l’agregació, una intenció que va generar protestes entre els pobles del pla, que van aprofitar la rivalitat de Barcelona amb Madrid, denunciant a la capital de l’estat que la capital catalana volia disputar la supremacia de la capital de l’estat.

El 5 de maig de 1883 un ajuntament proagregació va acordar ser agregat a Barcelona.  L’agregació va sumar 2.100 signatures a favor i 1.400 en contra, del total dels prop de 20.000 habitants del poble. Però l’experiment només va durar uns mesos, ja que el govern central va acabar decretant la segregació. Mentre Barcelona presentava recursos els pobles del pla, on l’agregació generava molta oposició, s’organitzaven, creant la Junta antiagregacionista de los pueblos del Llano. 

Al cap de molts començava a córrer la idea d’una gran metròpolis que s’estendria entre els dos rius, del Llobregat al Besos. I l’any 1888 va arribar el moment de situar la ciutat nova, creada durant els darrers 30 anys, a l’aparador del gran mercat del món, al costat de ciutats com Londres i París. Barcelona estrenava una política que seguiria des de llavors, substituir la seva manca de capitalitat per la capitalitat dels grans esdeveniments. 

Amb l’Exposició Universal de 1888 molts van veure la possibilitat de negoci incrementada i l’horitzó de l’agregació molt més proper. Una fita molt cobdiciada per alguns a Barcelona, que havien vist en la marxa de les grans fàbriques als pobles una pèrdua impositiva per a les arques municipals. L’any 1889 la Diputació va donar el vistiplau a l’agregació i una comissió on hi figurava Rius i Taulet va marxar cap a Madrid per defensar l’agregació. Mentrestant als pobles les mobilitzacions es reprenien i el 7 d’abril de 1889 els antiagregacionistes van aplegar 40.000 persones en manifestació davant el Govern Civil. Finalment la demanda barcelonina va queda aturada. Les demandes barcelonines però no es van aturar en els anys següents. L’any 1894 Barcelona va obrir expedients per annexionar-se part de Sant Martí i la Marina de Sants, que finalment serà pactat amb l’Ajuntament de Sants.

Però un fet a succeït a 7.600 quilòmetres de Barcelona faria canviar les reticències de Madrid a l’agregació barcelonina. El 24 de febrer de 1895 els independentistes cubans, liderats per José Martí s’aixecaven a 35 localitats en contra dels espanyols, era l’inici de la Guerra d’Independència de Cuba. Les arques de l’estat havien de mantenir una nova guerra i la fatxenderia de la capital va passar a un segon terme. Si Barcelona volia ser gran només calia que pagués més impostos, un fet que l’Ajuntament de Barcelona va acordar el 30 de març de 1897. 



El primer d’abril una comissió encapçalada per l’alcalde de Barcelona, Josep Maria de Nadal i Vilardaga arribava a Madrid per negociar l’agregació. El 16 d’abril arribaren també comissions de Gracia i Sant Martí per evitar l’agregació, però ja no hi havia res a fer, Madrid volia armes i Barcelona li oferia diners. Així el 20 d’abril de 1897 un reial decret promulgava l’agregació de Santa Maria de Sants, Les Corts, Sant Gervasi de Cassoles, Gràcia, Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals.

De la nit al dia la superfície de Barcelona es va triplicar. Però no creixia només en hectàrees, també ho feia amb població amb aportacions importants com les de Gràcia, una vila que l’any 1887 havia superat els 45.000 habitants, Sant Martí de Provençals amb més de 32.000, Sants amb prop de 20.000 o Sant Andreu de Palomar amb prop de 15.000. També creixien els ingressos de les seves arques, ja que poblacions com Santa Maria de Sants o Sant Martí s’havien anat convertint en els paradisos fiscals del pla per als industrials. L’augment dels impostos es va fer de manera gradual en un període de 10 anys.

El que no va ser gens gradual va ser el negoci dels especuladors amb aquesta nova i enorme bombolla immobiliària. Segons sembla entre aquests especuladors hi figurava el mateix alcalde de Barcelona, qui havia comprat terrenys a Sant Andreu. Amb les butxaques plenes el nacionalisme barceloní d’alguns es va veure incrementat de tal manera que es va començar a reclamar l’annexió d’Esplugues, Hospitalet, Cornellà, Sant Just, Sant Joan Despí i Sant Adrià.

Polítics com Pi i Margall, el veterà lider federalista, apuntava un fet que ni es va tenir en compte llavors i que tampoc ha sigut suficientment valorat amb el pas del temps. L’agregació va significar l’eliminació il·legal de 6 municipis, ja que segons la llei municipal de l’época, aquesta decisió només la podia prendre la Diputació provincial amb la conformitat de les dues parts, un fet que no va succeir. La firma de la reina regent Maria Cristina d'Habsburg-Lorena eliminava la soberania de 6 municipis. Un fet inconcedible per un federalista com Pi i Margall. I és que la creació de la Gran Barcelona no va ser pas una fraternal federació de municipis, va ser l’expansió de Barcelona sobre la resta de municipis. Unes formes que segurament van marcar, ja d’inici, la relació de forces entre el centre i la perifèria barcelonina. Els antics municipis van convertir-se, encara més, en terrenys per a les infraestructures molestes de Barcelona, una política que, especialment en l’aspecte urbanístic, van marcar els barris durant el segle XX. 

dimecres, 19 d’abril de 2017

La lluita i la memòria

Amb pocs dies de diferència ens han deixat dues de les persones que més han fet pels nostres barris, en Josep Xarles i l'Anselm Cartañà. Sense ells potser no haurien existit mai ni el Centre Social de Sants, ni l'Arxiu Històric de Sants, o potser no serien com són.

Sense el Centre Social potser els veïns i les veïnes no haurien conquerit mai espais com Cotxeres; potser a l'Espanya Industrial l'ombra la farien blocs de formigó i no plataners; potser el Vapor Vell seria un record i l'espai a la cultura l'hauria robat el negoci; potser Can Batlló s'hauria convertit en pisos de luxe.

Josep Xarles. Fotografia de La Vanguardia

Sense l'Arxiu les accions dels col·lectius, les vides de les persones de Sants, centenars d'instants potser s'haurien perdut, parafrasejant Blade Runner, perdut en el temps com llàgrimes a la pluja. Sense l'Arxiu segur que la consciència de barri, de comunitat, seria una mica més etèria. Potser el company Vilarubia no hauria publicat els seus interessants llibres sobre la nostra història i segurament jo no hauria arribat mai a tenir un bloc sobre història local.

Anselm Cartañà. Fotografia de El Punt Avui

En fi, és impossible rellegir el passat basant-nos en hipòtesis de fets que no han succeït , però està clar que les accions positives en el passat acaben generant efectes imprevisibles en el futur, com la pedra que impacta en la superfície d'un estany i genera ones.

No crec ni en els superveïns, ni en les avantguardes, però si en les persones necessaries. Crec que tots tenim mil capacitats, que la gent que ens envolta és capaç de fer coses meravelloses si s'ho proposa, si no defalleix, si és capaç de treballar en grup. I això crec que és el que fa l'exemple de dues grans persones com el Xarles i el Cartañà molt més important.

Els veïns i les veïnes de Sants, agrupats al voltant del Centre Social, tal com recordava un dia en Xarles, van ser capaços d'aconseguir fer front a totes les agressions urbanístiques que es plantejaven als 70. Fins i tot Can Batlló, encara que la lluita hagi durat 40 anys. Però no eren superveïns, sinó veïns i veïnes amb un gran sentit del bé comú, amb la dignitat suficient per no conformar-se a les injustícies i amb una gran capacitat de treball.

Què podríem explicar de la societat santsenca dels 70, 80 i 90 si l'Anselm no s'hagués dedicat a recollir butlletins, cartells i d'altres documents de les entitats? Us dono la resposta. Podríem explicar el mateix que podrem explicar dels 2000, ja que, malauradament, fa anys que l'arxiu, tot i l'esforç i la dedicació de la gent que hi treballa, ha deixat de fer una part important de la tasca que realitzava. De forma progressiva els arxius de districte s'han convertit en espais de custòdia de documents administratius, però han descuidat tant la seva tasca de recollida com la divulgativa. Em planyo pels historiadors del futur que vulguin explicar l'inici del segle XXI al barri sense fotos, cartells o butlletins.

Caldrà esperar, de nou, l'acció de nous veïns i veïnes que segueixin prenent el relleu d'aquells que tant van fer pel seu entorn. Per sort al nostre barri no deixen mai d'impactar pedres sobre la superfície del llac, movent les aigües i agitant consciències. I és cal que segueixi la lluita com cal que es mantingui la memòria.

divendres, 7 d’abril de 2017

L'Informe


L'any 2013 Liada Nacional presentava la Tertúlia. Era la nostra primera obra com a companyia i la primera vegada que jo portava un text meu a escena. Sempre és un misteri. Primer quan es fan els assajos per que aquells personatges que tu has anat creant deixen de ser teus i es converteixen en propietat d'uns nous amos, els actors i les actrius. I quan estrenes tot allò es col·lectivitza, és fa dels espectadors, que sovint riuen o s'angoixen en els moments que tu no havies previst. Això és part del que crec que és la màgia del teatre, aquest moment catarquic en que tots, actors i públic formem part d'una mateixa cosa, i ens embarquem en uns sentiments col·lectius que de vegades, tot i que no es pugui veure, es senten a la sala, com la humitat.

Vàrem acabar l'obra contents del resultat i vàrem baixar corrent de l'escenari per compartir amb el públic les sensacions. És normal que el públic dels espectacles amateurs, format en gran part per amics i familiars, sigui poc crític, així doncs sempre està bé parar l'orella als comentaris que no són només elogis. 

Aquell cop el meu bon amic i company del Cros, en Carles Manzano em va fer un comentari que em va fer pensar. "L'obra està molt bé, però no deixes cap marge a l'esperança." I era cert, l'únic personatge noble de tota l'obra finalment acabava caient davant la perversió d'un sistema en que tot està podrit. Per això se'm va plantejar un repte, obrir una escletxa a l'esperança dins d'una situació realment fosca.

Segur que molts dels que, com jo, han viscut la seva infantessa als anys vuitanta guarden records de situacions quotidianes que analitzades amb el temps te n'adones que no haurien de formar part de la normalitat. Recordo les xeringues als carrer i fins i tot recordo un dia en que hi havia un noi estrany a la sala d'espera del CAP Numància i recordo els comentaris de la gent del voltant té el mono. Els ionquis no eren aliens als ulls dels infants de Sants. També recordo l'impacte de la noticia de l'atemptat a l'Hipercor quan ens ho va explicar una veïna al replà de l'escala i recordo l'enorme colom de la pau que vàrem fer al Lluís Vives amb boles de paper blanc. Una intervenció artística carregada d'emotivitat a la que algun quinqui gens empàtic va calar foc. Els mateixos quinquis que els dies d'examen trucaven fent amenaces de bomba a l'escola. Recordo formar al pati i recordo més d'un dia acabar marxant a casa. No és normal que la gent es mati els uns als altres ni tampoc que es mori pels carrerons. 

Per això vaig voler construir aquesta història en aquell context anormal dels anys vuitanta. Endinsant-me en aquell món on entrar a Europa per a molts significava el tancament de les drassanes i les condemnes a l'atur, on molts joves fugien de la realitat muntant el cavall, on actuaven grups terroristes i sicaris, on el president de l'estat arribaria a dir que "el Estado de Derecho se defiende desde las cloacas y desagües". Un moment històric esquizofrènic, gairebé com tots, que en el camp de la música va cristal·litzar de forma potent amb el que es coneixeria com el Rock Radical Basc. 

I tot això és l'Informe, un còctel (quasi molotov) de punk, droga i violència on, malagrat tot, quatre personatges molt diferents es mantenen fidels a si mateixos i fan front a les seves contradiccions. Un món fosc on, aquest cop sí, hi ha un espai a l'esperança.

Espero que us agradi!

I per fer un tastet us convido a escoltar la banda sonora que ens han fet la Clara Sala i el Pau Campmajó, a l'Espai de Creació Musical de Can Batlló. Escolteu als Tifus ;)





divendres, 3 de març de 2017

Incautado, colectivizado, controlado, un testimoni de l'Espanya Industrial col·lectivitzada

Avui recupero una lectura excepcional sobre un interessant episodi de la nostra història recent, les col·lectivitzacions del 1936. Un reportatge amb voluntat documental a una de les fàbriques del nostres barris, la Espanya Industrial. Es tracta del testimoni que l’intel·lectual alemany exiliat, Erich Halpérine Kaminski, va recollir al seu llibre: Els de Barcelona. Una fotografia a tot detall de la revolució social que va tenir lloc a Catalunya a partir del 19 de juliol de 1936. Una meravella de llibre que vaig descobrir gràcies al meu cosí Joan Carles, qui no deixa mai de meravellar-me amb tots els seus coneixements i que tampoc deixa de nodrir la meva biblioteca. Adjunto un fragment del capítol: Incautado, colectivizado, controlado. I ho faig deixant el text en castellà, tal i com l’he llegit.

Incautado, colectivizado, controlado.

(...)

Las fábricas España Industrial son las mayores fábricas textiles de España; en ellas trabajan mil ochocientas personas, la mayoría mujeres. Antes de la Revolución la empresa era una sociedad anónima que el año pasado aún pagaba el seis por ciento de los dividendos. La fábrica es muy moderna y tiene unas instalaciones casi perfectas.

Producció a la España Industrial durant la col·lectivització 1936. Fons AFB. Autor desonegut

Los directores continúan trabajando como técnicos, y perciben un salario de mil pesetas al mes. La dirección propiamente dicha está a cargo del consejo de fábrica que se compone de diecinueve obreros y empleados elegidos por el personal. Tres de sus miembros se ocupan de las cuestiones financieras, tres de la venta, cuatro de las compras, cuatro de las cuestiones técnicas, cinco de los asuntos de personal. Todos son hombres, ninguna mujer forma parte del consejo.

El trece por ciento de los gastos generales que antes servía para pagar los sueldos de los miembros de la junta directiva, han sido economizados. Los miembros del consejo de fábrica no perciben ninguna remuneración por su cargo, simplemente cobran su salario normal de obrero.

La producción continuúa siendo la misma. Pero la venta ha disminuido considerablemente y deben almacenar gran parte de la mercancia. El consejo de fábrica quisiera aumentar los precios, pero el gobierno no lo permite.

Escasean las materias primas. El algodón que llegaba de los Estados Unidos, se vendía ya antes de la Revolución a cambio de dólares, y ahora, con la devaluación de la peseta, ha doblado el precio. Se espera recibir algodón de Argentina, quizás a cambio de productos manufacturados. También tratan de vender mercancías a los países balcánicos.

Los sueldos de las mujeres oscilaban antes entre 45 y 55 pesetas por semana, y los de los hombres entre 52 y 68 pesetas. Del quince por ciento del aumento, nadie deja menos del diez por ciento en su sindicato, para la guerra, y la mayoría dejan el quince por ciento entero.

En caso de accidente o enfermedad se continúa cobrando el sueldo íntegro y durante un tiempo ilimitado. Al cumplir sesenta y cinco años los obreros y obreras eran jubilados y cobraban quince pesetas por semana. Ahora el retiro ha sido aumentado a veinticico pesetas por semana. 

Hasta ahora todos los pagos salen de la tesorería y de las cuentas bancarias de la empresa. Las ganancias no son suficientes. Dentro de poco se verán obligados, como en otras empresas, a recurrir a préstamos del gobierno.

Antes de la Revolución, un poco más de la mitad de los trabajadores estaban organizados, y de estos, tres cuartas partes pertenecían a la CNT y una cuarta parte a la UGT. Ahora están todos organizados y las proporciones continúan siendo las mismas. Cada sábado hay una reunión donde se discute todo lo relativo a la fábrica.

Las instituciones sociales conquistadas por los trabajadores durante la República són excelentes. Hay un dispensario, atendido continuamente por dos médicos, y una guardería donde las madres pueden dejar a los niños durante las horas de trabajo; para ocuparse de ellos tienen media hora libre por la mñana y media hora por la tarde. También hay una maternal. La guardería y la maternal estaban dirigidas por monjas, ahora, reemplazadas por enfermeras profesionales. Los obreros también quieren instalar una escuela. Han decidido emplazarla en los salones que hasta ahora ocupaban los directores.

Los obreros comen en un refectorio y cada uno se trae sus provisiones. Los hombres y las mujeres están juntos. Hay fogones eléctricos y fregaderos, pero no hay cocinas.

He pasado muchas horas en la España Industrial, y he tenido ocasión de conversar con muchos trabajadores y trabajadoras. Casi todos ellos trabajan aquí desde hace mucho tiempo. Tienen una especie de patriotismo de empresa. Les gusta su fábrica y cuando se les pregunta qué clase de mejoras quisieran, casi todos dan las mismas respuestas generales y vagas: libertad para todos, socialismo, fraternidad. Algunos pocos reivindican instituciones culturales.

Treballadores de la España Industrial confeccionen un estandart de la CNT - FAI durant la col·lectivització
1936. Fons AFB. Autor desonegut

Fuera de algunos viejos anarquista, la mayoría han tomado parte en las últimas elecciones. Es interesante subrayar que los miembros de la CNT no han votado la mayoría por ninguno de los dos partidos obreros marxistas, sinó por la democrática Esquerra. Ahora todos están a favor de la fusión de los sindicatos anarquistas y socialistas. Y también, con poquísimas excepciones, se manifiestan partidarios del salario único, lo que corresponde a las ideas de los anarquistas.

No existe la menor duda sobre las convicciones revolucionarias de estot obreros y obreras. Los hombres funden voluntariamente los viejos metales que encuentran por la fàbrica, y que pueden servir para la guerra. En cuanto a las mujeres, es difícil calibrar hasta que punto comprenden los problemas de la Revolución.

KAMINSKI, Hans Erich. Los de Barcelona, Parsifal Ediciones 2002

diumenge, 19 de febrer de 2017

Ordint el Carnaval

Si sou seguidors del bloc haureu vist que no he actualitzat des de principis de desembre. I és que aquest 2017 ha arrencat carregat de grans projectes. El primer en veure la llum és una expo, i no una qualsevol, sinó la primera expo que he comisariat, Ordint el Carnaval. Una exposició que es va presentar dimarts passat i que podreu veure fins al 4 de març a la Sala d’Exposicions Lluïsa Franch, a les Cotxeres de Sants.

Una idea de la Taula Intercultural del Secretariat de Sants, Hostafrancs i la Bordeta, que ha sigut recolzada pel districte de Sants-Montjuïc. Tot un repte que ens hem proposat per explicar els fils que formen el Carnaval, un fet que és global però que també és local, una festa que és disbauxa, que és creació, que se’n fot del poder i que com a tal sovint ha sigut perseguida i prohibida, una festa que ens lliga i que fa comunitat.

Una exposició que ens ha servir per explicar el nostre Carnaval, el de Sants, Hostafrancs i la Bordeta. Una festa que també ha sigut una eina per reivindicar i denunciar totes aquelles coses que no ens agraden. Un Carnaval participatiu i divers, com són els barris que l’acullen. Sabieu que sense sortir de la carretera de Sants el dia de la rua desfilaran davant vostre vestits, danses i tradicions que han sigut considerades patrimoni de la humanitat per la UNESCO? Tot això i molt més és el que trobareu a la sala d’exposicions de Cotxeres. Una expo que també us vol convidar a participar fent servir l’etiqueta #OrdintElCarnaval per les xarxes socials i compartint les vostres fotografies del Carnaval dels nostres barris.

Una exposició que no s’hauria pogut ordir sense la tasca de tota la gent del Secretariat amb el Parisi al front, un company incansable que es mereixeria un premi Sants-Montjuïc cada any; ni sense la professionalitat de la Rosa Rico, capaç de convertir amb els seus dissenys una expo en una festa; ni sense les idees brutals i el suport incondicional de la Carme Illa; ni sense els que han cedit les seves fotos, com el Vicens, l’Adriana Artola, Sants 3 Ràdio, ni sense la col·laboració de l'associació Projectart… i sense tota la gent que any rere any fan gran el nostre Carnaval i dels que he aprés moltíssim aquests mesos.

Però per no deixar-me a ningú millor us deixo amb els testimonis de tots aquests veïns i veïnes que any rere any ens brinden aquesta gran festa.