diumenge, 26 de juny del 2016

La fàbrica sota la sorra

Tot i que el títol pugui induir a pensar-ho aquesta no és una més de les aventures de Pere Vidal, el personatge de la magnífica saga de llibres de Joaquim Carbó que de petits tantes bones estones ens va fer passar. Però us adverteixo que com a la col·lecció que va arrencar amb La casa sota la sorra, en aquest article també hi ha misteris amagats esperant arqueòlegs intrèpids i personatges poderosos amb interessos foscos.

Però no cal que marxem fins a Egipte o a les selves d’Àfrica per fer front al senyor Ti, només cal que ens apropem fins a La Bordeta, on entre els carrers Constitució, Mossén Amadeu Oller, Parcerisa i Gran Via trobem una enorme parcel·la de 9 hectàrees on els interessos col·lectius i els privats fa anys que mantenen una lluita. Com haureu imaginat estic parlant de Can Batlló, una enorme fàbrica que es va començar a construir l’any 1878 i que al llarg de tots aquests anys s’ha anat modificant en funció dels usos que ha albergat. 

Un enorme recinte format per grans blocs que configuren un urbanisme amb aire de colònia obrera enmig de la ciutat. Una joia del nostre patrimoni industrial que correm el risc de perdre si finalment els interessos privats acabessin passant per davant dels interessos col·lectius. Una oportunitat d’or per a les immobiliàries, que semblen no recordar ja res sobre una crisi en el món del totxo. Però a la vegada una oportunitat també per al veïnat que amb la conquesta d’espais està guanyant sostres per a formes alternatives i més participatives de fer les coses i una oportunitat per donar una segona vida a edificis industrials que ens serveixen per entendre el passat, una tasca que seria més fàcil si es pogués disposar d’un centre d'interpretació dins el mateix recinte de Can Batlló. Un objectiu pel qual un grup de gent del barri ja s'està movent.

Però tot i les seves dimensions un dels misteris de Can Batlló queda amagat als ulls de tothom, fins i tot als que som habituals del Bloc 11, l’espai que han recuperat els veïns per a ús social, i aquesta és la que he batejat com la fàbrica sota la sorra, un traçat de túnels que comuniquen els blocs de Can Batlló per sota. Unes galeries segurament pensades per la comunicació entre els blocs i el pas de les instal·lacions, una funció que segueixen fent encara avui en dia. De les dites galeries poca cosa més us puc dir, a banda de mostrar-vos les fotografies que el company Enric Jara m'ha facilitat,  però el que està clar és que caldria que fossin estudiades.

Galeries sota Can Batlló
És força probable que aquests túnels fossin aprofitats com a refugis antiaeris. De fet a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona es conserven plànols del que llavors era el districte 7è que estan plens d’indicacions. En realitat són els plànols que de ben segur va fer servir la Junta de Defensa Passiva quan va estudiar els barris buscant espais aptes per ser adaptats com a refugis antiaeris i si revisem el plano on surt Can Batlló i gran part de la Bordeta veiem com apareixen marques diverses, fetes a l’original a llapis.

Estudi per la construcció de refugis a La Bordeta


Es veuen perfectament arribant en diagonal al bloc principal de Can Batlló, així com a tocar de l’Estació de Magòria i al carrer del Corral. També hi ha referències a d’altres espais sobre els quals s’ha edificat, com Can Messegué, l'antiga masia que es trobava on hi ha la Parròquia de Sant Medir i també hi ha referències als semisotans de les petites cases que donaven a Constitució. A l’altra banda del carrer de Parcerissa també trobem dibuixat a llapis un inquietant interrogant sobre l’antiga finca de Cal Pau Valent i una X a la fàbrica de pana Hermanos Cascante, la que durant la guerra es convertiria en la famosa F2, la fàbrica d’explosius de La Bordeta. 

Són aquestes algunes de les pistes que tenim sobre aquesta Fàbrica sota la terra, un món subterrani que a ciutats com París s’han sabut conservar i fins i tot convertir en reclam i que a Barcelona en canvi acabem esborrant en nom dels beneficis privats. Unes galeries que són una part més d’un conjunt patrimonial que caldria defensar tant pel que ens explica com pels usos comunitaris que aquests espais podrien tenir.  Podem desviar la mirada, però com deia Victor Hugo a Els Miserables, les clavegueres són la consciència de la ciutat. 

dilluns, 20 de juny del 2016

Fugir de l’horror

Imagineu-vos un tren circulant cap al nord, cap a França. Un tren atrotinat que es troba ple de gent, ple de nens i nenes que viatgen sols. Un tren que després de passar de Portbou a Cervera de la Marenda segueix cap al nord creuant França en direcció a Suïssa on a cada parada van baixant nens per ser recollits per famílies. Dins del tren viatja una nena amb les seves dues germanes, ella és diu Joaquima Reverter Schweitzer i és una veïna de la Bordeta. Ens trobem a la Guerra Civil i la Joaquima és una refugiada. Un viatge que la memòria de la nostra protagonista esborrarà del tot, conservant tan sols el record dels nens sols i dels petons i les abraçades dels familiars a cada estació. 

La Joaquima en realitat va tenir una oportunitat que molts d’altres nens i nenes no van tenir. La seva mare conservava la nacionalitat suïssa i això li va permetre enviar a les seves filles en un tren de la Creu Roja cap al país dels alps, lluny dels bombardejos. Centenars d’altres veïns dels nostres barris no van tenir aquesta opció i quan el feixisme va trucar a la seva porta van haver de fugir dels horrors de la guerra o de les persecucions cap a la frontera.

La Pura Puchal, també santsenca, va creuar la frontera amb la seva mare dins d’un camió, sense ser conscient que ho havien fet, ja que anava seguint al seu pare que era a l’exercit republicà. Els soldats marxaven cap a França cercant una terra que, per als que havien lluitat armats d’ideals, seguia sent la terra de la llibertat, de la igualtat i de la fraternitat. Però França va rebre als homes, a les dones i als nens com si fossin ordes de salvatges, arribant a qualificar-los, fins i tot en decrets oficials, com a estrangers indesitjables.

Els refugiats van ser confinats en camps de concentració tant precaris que en molts casos va haver de passar temps a la intempèrie fins que van disposar de barracons miserables. Camps on es van separar les dones i els nens dels homes i on tots plegats patiren tant la misèria com els càstigs i les tortures de les temudes tropes senegaleses. Gràcies a que la mare de la Pura havia amagat les joies dins de cabdells de llana quan van creuar la frontera va evitar que els guardes francesos li robessin i els van utilitzar més tard per situar-se al Castell de Giverzac, el pare no el van tornar a veure fins que un dia, sense avís, va aparèixer buscant un bany per poder-se treure els polls. 

Camp de concentració d'Argelers de la Marenda
Una altra veïna, la Pietat Foz va arribar a la frontera caminant, ja que el carro que portaven es reservava per a la gent que no podia caminar. Després de creuar la frontera i que els gendarmes els hi fessin escollir entre Franco o Negrín, van ser enviats en tren fins a Gérardmer, un poble a tocar d’Estrasburg. Gent dels nostres barris que fugint d’una mort més que probable van ser tractats de forma miserable i que tanmateix en molts casos, com en el cas de la Carme Boatell, van formar el gruix de la Resistència que va alliberar França del nazisme.

Quatre dones que van fer centenars de quilòmetres a peu o en transports atrotinats, que van creuar fronteres i que van patir camps de concertació pel simple fet de fugir de l’horror. D’un horror que regna ara a d’altres terres, però que segueix sent el mateix horror.

dimecres, 15 de juny del 2016

Testimonis dels refugis de Sants

Recupero avui una noticia que BTV va emetre l'any 2011 i que aquests dies torna a estar d'actualitat amb l'obertura del refugi de la plaça Bonet i Muixí. Avui aquest document te un doble valor, ja que ens manté viva la veu d'un testimoni que ja no hi és. 

Per la memòria del Joan i de tots els que patiren els bombardejos esperem que tot això no torni a caure en l'oblit.

dissabte, 11 de juny del 2016

Què hi ha sota Santa Maria de Sants?

Dijous penjava l'actualització explicant l'obertura del refugi 819 i en dos dies hi hagut 2.000 visites al bloc. Tot un rècord per a aquest bloc, que funciona des de l'any 2008, que demostra l'interès que hi ha pels temes relacionats amb el patrimoni i més concretament amb el tema dels refugis antiaeris. Per això avui he decidit compartir un amb tots vosaltres un nou article que pretén oferir més llum sobre el tema, però que realitat potser ofereix més misteri.

Ara fa uns anys, en la presentació de Del somni al silenci a l'Ateneu Barcelonès, quan parlava dels refugis un dels assistents em va sorprendre amb una història que jo desconeixia. Ell, que havia treballat com a porter de l'Institució Montserrat, ens va explicar que al pati de l'escola encara hi havia una porta que donava a un túnel que podria ser d'un refugi. La visita a l'escola es va allargar en el temps però finalment gràcies al meu veí i company, el també escriptor Rafael Casas, varem visitar l'escola i ens van obrir el dit túnel.

Entrada al túnel de l'Institució Montserrat
Rere una porta al mur del pati un túnel en galeria de mina, baixa en direcció als fonaments de l'església de Santa Maria. Després d'uns metres d'escala una paret tanca aquest petit espai que ara fa el servei de traster. Efectivament allò podria formar part del mateix refugi 819, però totes les referències que tenia fins llavors deien que el refugi tenia només dues sortides, una a la plaça Bonet i Muixí (abans Màlaga) i una altra cap a la plaça Iberia. De fet al pati de l'esplai espurna si us fixeu, a terra, sembla dibuixar-se la part superior d'una volta, tal i com em va indicar dijous Joan Poyatos, un veí que ha estudiat la història de la parròquia.

Tampoc se m'escapaven les moltes històries orals que sempre han explicat que la plaça Màlaga, abans fins i tot de la Guerra Civil, era creuada per túnels que comunicaven el recinte amb la finca de la família Santomà. Consultant el tema amb el company Josep Maria Vilarrubia-Estrany em va confirmar aquests rumors, i que aquests també explicaven l'existència d'un túnel que comunicava l'antiga parròquia, cremada durant la guerra, amb la casa pairal dels Cros, l'actual masia de l'escola.

Arribats a aquest punt l'obertura del refugi ens pot aclarir aquest misteri però hauran de ser els arqueòlegs qui desvetllin aquesta qüestió. És el túnel de l'escola part del refugi o és un altre túnel més que s'enfonsa sota els fonaments de la parròquia?

El cert és que comparant les imatges d'un túnel i de l'altre hi trobem enormes similituds, però caldrà esperar el que digui el Servei d'Arqueologia. En qualsevol cas esperem que tant un com l'altre es puguin estudiar i conservar.



dijous, 9 de juny del 2016

Obert el refugi 819 a la plaça Bonet i Muixí

Des de fa anys sempre que faig una visita històrica pel barri m'aturo un moment davant del mur que hi ha sota la rectoria de Santa Maria de Sants. No fa ni 24 hores que ho vaig fer per darrera vegada, fent una visita als alumnes de l'escola Pelegrí. M'aturo per explicar el que molts santsencs desconeixen, que els maons d'aquesta paret, feta tota de pedra, amaguen un misteri, un refugi antiaeri, concretament el 819.

M'aturo des que en Joan Fabregues Morlà m'ho va descobrir ara fa una pila d'anys quan buscant informació o testimonis sobre els refugis a Sants no trobava més que silencis. En Joan el coneixia bé, per què el refugi el va planificar el seu pare, gràcies al fet que després de fer el servei militar al cos d'enginyers havia après algunes coses sobre aquesta feina. Una sort per als veïns i veïnes, que fins aquell moment foradaven des de la plaça Màlaga i des de la plaça Ibèria sense trobar-se. Però també el coneixia bé per què ell mateix s'hi havia amagat i d'aquest refugi s'havia escapat en ple bombardeig per anar a veure els avions.

Aquest matí un grup format per membres dels mossos d'esquadra i arqueòlegs ha obert la tàpia del refugi 819, situat a la plaça Boneit i Muixí, sota la rectoria. Un fet que de ben segur està motivat per les obres que aviat es realitzaran a la parròquia. De moment el refugi torna a estar tapat, però segons es rumorejava aquest matí podria ser que s'hi instal·les una porta.

Em fa molta pena que el Joan no hi sigui entre nosaltres per poder ensenyar a tothom el que va voler conservar a la memòria col·lectiva del barri. Però és increïble poder veure, ja que de moment no es pot entrar, un espai sobre el qual has escoltat tantes històries i que d'alguna manera t'has fet teu.

Espero que per un cop triomfi el sentit comú i es pugui mantenir aquest refugi. De moment comparteixo les poques fotos que hem pogut fer, a l'espera de l'informe arqueològic.

Forat practicat a la tàpia del refugi, foto: Jordi Lozano

Interior del túnel d'entrada al refugi, foto: Jordi Lozano

dimecres, 8 de juny del 2016

Les mentides de la història


I la setmana vinent un xerrada que em fa molta il·lusió poder fer. 
Un intent de manual per desactivar mentides històriques.
Us espero!