divendres, 26 de febrer de 2016

La fàbrica de les flors

L’Hivernacle, el centre de jardineria del carrer Melcior de Palau tanca. Un fet que, tot i els esforços dels romàntics que creiem en unes ciutats més humanes on les coses tinguin un preu no només econòmic, ja sembla irreversible. Aquests dies compradors oportunistes atents a les liquidacions i veïns badocs, entristits per la pèrdua d’un espai tan singular, es barregen en un ambient estrany, quasi de vetlla. On, com en les vetlles de debò, es barrejen ànims, explicacions i records.

Records que ens porten vint anys enrere, quan l’edifici on es va instal·lar l’Hivernacle, no era més que una antiga fàbrica de plàstics abandonada que l’únic servei que feia era als gats rodamons del barri que hi anaven a morir. Imagino que ningú de l’administració es deuria preocupar en aquells anys en instar als propietaris a donar una nova vida a un edifici històric que l’abandó havia convertit en un niu de brutícia.

Que s’hi instal·les l’Hivernacle va significar una nova vida per aquella vella fàbrica i la sensibilitat dels nous llogaters va convertir el que era el seu negoci, el seu mitjà de vida, en un petit paradís per als veïns i en un exemple de recuperació del patrimoni industrial per als defensors del patrimoni, tal i com recull el llibre Espais recobrats, els nous usos del patrimoni industrial català, de Ferran Pont i Teresa Llordés. Un espai que els amos de l’Hivernacle, orgullosos de la seva tasca, han obert en diverses ocasions, com en el 48 h openhouse o per a la visita que Cafès del Patrimoni va realitzar el passat desembre.

Calia aquesta introducció ja que la situació actual fa perillar l’espai, però l’objectiu final d’aquest article és anar una mica més enllà del que ja s’ha explicat els darrers dies i descobrir una mica més de la història de l’edifici. Un espai que crec que, abans que corri perill per l’especulació, caldria catalogar.

La implantació de les grans fàbriques tèxtils a Sants, a meitat del segle XIX, també va comportar l’arribada de moltes altres fàbriques i tallers que realitzaven feines relacionades en els processos de producció. Un exemple van ser les fàbriques dedicades a tenyir els teixits i les que es van especialitzar en l’aprest.  

L’aprest és un procedient que permet canviar l’aspecte o les qualitats del teixit. Amb les teles de lli o de fibra de cànem per exemple s’aplicava una barreja de midó i anyil i es feia passar per una màquina anomenada calandra. En el cas del cotó, després d’un aprest de cotó, el teixit es feia passar per dos cilindres calents. Gràcies als diversos tractament d’aprest s’aconseguien canviar característiques del text com el llustre, el poliment, la impermeabilitat o la fermesa.

Entre les fàbriques tèxtils que es van instal·lar a Sants s’hi podia trobar la Fàbrica de Tints i Aprestos, S. A. Minguell, que es va instal·lar al carrer Melcior de Palau, a tocar del Torrent de Perales i del terrenys de la masia de Can Mantega. L’any 1928 arribà a la fàbrica d’aprests de Melcior de Palau una jove obrera nascuda a l’Aragó, Justa Goicoechea. Una persona que, prenent els mots de Maria Mercè Marçal, l’atzar va fer quatre voltes rebel: dona, de classe baixa, nació oprimida i també migrant.

Però per la seva implicació social i nacional, aquesta obrera del tèxtil, va arribar a espolsar-se la predestinació que una societat patriarcal i capitalista li tenia reservada i uns anys més tard la Justa, en representació d’ERC, va arribar a ser la primera regidora de la història de l’Hospitalet. Un exemple que això de la nova política, com a mínim, té més de vuitanta anys.

Eren anys convulsos en que la patronal no havia dubtat en solucionar els conflictes laborals fent assassinar als representants sindicals i en que els sectors més radicals del moviment obrer també havien respost fent ús de la violència contra fàbriques i patrons i la fàbrica de Tints i Aprestos Minguell no se’n va escapar. 

Fàbrica de Tints i Aprestos, S. A. Minguell.  14/05/33. Pérez de Rozas (Arxiu Fotogràfic de Barcelona)

El dissabte 14 de maig de 1933 algú va llançar una bomba incendiària a la sala de transformadors de la fàbrica. L’artefacte, que anava carregat amb metralla, va produir una gran explosió a la fàbrica, on es va iniciar també un incendi.  La metralla va deixar fins a 150 impactes a les dues cases que es troben a l’altra vorera. De resultes de explosió un dels treballadors, que vivia just davant de la fàbrica, va perdre un ull. 

Són molts els veïns que recorden que a aquesta fàbrica, pocs anys més tard, durant la Guerra Civil, es va produir armament. Un fet que, encara que caldria investigar i corroborar amb documentació, és molt factible, ja que moltes de les fàbriques siderúrgiques o que, com en aquest cas, treballaven amb productes químics, en molts casos van ser temporalment reconvertides.

Només són algunes de les moltes històries que ens amaguen els murs d’aquest espai que el dia 6, després de 19 anys, tornarà a tancar portes. No caldria, com a mínim, catalogar aquest edifici abans que l’especulació l’acabi enderrocant?

Per saber-ne més:

DDAA, Espais recobrats, els nous usos del patrimoni industrial català. Ara Llibres, 2014

Justa Goicoechea, La primera regidora de la història de l'Hospitalet. Esquerra Nacional

2 comentaris:

Mª Trinidad Vilchez ha dit...

Fantàstic, no sabia res d'això, moltes gràcies August, per informar, m'encanta Satns, petons.

Agus Giralt ha dit...

Moltes gràcies a tu! Una abraçada!