dissabte, 30 de maig de 2015

La mort del botxí

És dissabte a la tarda, el moment en què després de dinar alguns veïns baixen a la bodega a fer el cafè. Estem a 9 de febrer de l’any 1935 i segurament pel fred de l’època o per l’hora que és, als carrers de la part alta de Sant Andreu, a tocar del Cementiri, es respira quietud. Alguns veïns s’han apropat a la Bodega Montferry, al número 19 del carrer d’Eduard Tubau, a petar la xerrada mentre fan la copeta.

Entre els presents Federico Muñoz Contreras un natural de Conca que com molts immigrants s’ha establert a les Cases Barates d’Horta, que és el nom popular amb què es coneix el barri de Ramon Albó, l’actual Can Peguera. Aparentment la seva vida, a la finca 211 no sembla per res diferent de la resta de veïns del barri. Federico, que ja ha fet els cinquanta cinc anys i és una persona aguerrida, volta les bodegues i beu de valent. Tot i que alguns veïns el coneixen, o com a mínim el tenen vist, l’home amaga un secret del qual depèn la seva vida.

De cop i volta la porta de la bodega s’obre i entren dos homes. Els abrics llargs, les gorres i els tapaboques no semblen gens estranys per l’estació però de cop de sota els abrics els desconeguts treuen dues pistoles i disparen tres trets al cap de Federico. Una bala impacta a l’orella i una a cada galta mentre els agressors criden Esto es lo que te mereces. Els agressors fugen mentre la gent del bar els persegueix, però el carrer és buit i evadir als persecutors resultarà molt fàcil. Tan fàcil que poc temps després el principal responsable de l’assalt ja serà a França. L’assaltat serà traslladat a l’Hospital Clínic on ingressarà ja cadàver.

El diumenge els diaris es fan ressò de la notícia de forma breu, encara sense descobrir el secret de Federico, però llegint la Vanguardia es descobreix una informació que pot fer sospitar, l’encarregat d’instruir els fets serà un jutjat militar. Federico no era un veí qualsevol de les Cases Barates d’Horta, des del 1924 era el botxí titular de l’Audiència de Barcelona.

Bodega Montferry, fotografia apareguda a La Vanguardia el 12 de febrer de 1935. Centelles
Aquesta acció, de fet, era un acte més d’una guerra encoberta que feia anys que durava i que encara seguiria molts anys més, subtil, barrejada entre altres conflictes. Per entendre la situació cal remontar-se en el temps. La primera guerra mundial havia produït uns beneficis extraordinaris als empresaris catalans, però era una riquesa que no s’havia redistribuït, i passat el moment daurat de l’economia catalana les diferències socials s’havien incrementat. Qualsevol espurna podia encendre el conflicte.

Així doncs quan als darrers mesos del 1918 la Barcelona Traction Light and Power, més coneguda com la Canadenca, va disminuir els sous, la solidaritat es va escampar per tota Catalunya en una vaga general que a principis de 1919 i durant 44 dies va paralitzar la industria i que, entre altres victòries, va aconseguir la jornada de 8 hores. Una victòria obrera que va tenir una resposta violenta per part de la patronal, que finançà grups de pistolers per atemptar contra alguns dels principals líders sindicals, especialment contra aquells més moderats. Uns atemptats capitanejats per criminals com el comissari Bravo Portillo i posteriorment pel Baró de Köning.

Mentre els pistolers de la patronal organitzaven assassinats les autoritats deixaven fer o fins i tot participaven amb fets tan terribles com els assassinats per la llei de fugues. La resposta dels anarquistes va ser l’aparició de grups d’autodefensa que també farien ús de la violència. Una guerra als carrers que s’ha conegut com els anys del Pistolerisme i que va deixar un mínim de 424 morts.

Amb aquests precedents, viure a Can Peguera, un feu anarquista on residia gran part de la redacció de Solidaritat Obrera, imagino que tampoc devia ser una decisió molt encertada per part del botxí Muñoz. Però en qualsevol cas ser botxí a la Barcelona de les bombes era una professió de risc, ja que el predecessor de Federico Muñoz, Rogelio Pérez Vicario, un botxí conegut per la seva poca traça, ja va ser mort el 7 de maig de 1924, quan uns anarquistes el tirotejaren en venjança per una execució.

Segurament el més conegut dels botxins barcelonins va ser l’antecessor de tots dos, Nicomedes Méndez López, l’assassí de Santigo Salvador, Juan Rull i com a mínim dotze persones més. Un personatge que no només va ser l’executor de la justícia a Barcelona de 1877 a 1912, sinó que també va dissertar sobre la temàtica i va introduir una modificació al garrot anomenada la versió catalana, en la qual un punxó accionat pel cargol principal pretenia trencar el bulb raquidi. Nicomedes estava convençut que prestava un servei a la societat i es sentia tan orgullós del seu treball que va arribar a afirmar que si fos ric ho faria igualment. Però segurament el seu esperpent màxim es produiria quan va pretendre obrir al Paral·lel un Palau de les Execucions, una barraca on amb l’ajuda de figures de cera pretenia explicar els secrets de l’ofici. Un projecte que l’Ajuntament de Barcelona no va permetre.

L’any 1932, durant la Segona República, la pena de mort va ser abolida gràcies a una reforma del Codi Penal. La desaparició de la pena de mort era la fi d’una llarga lluita que va tindre dos moments molt intensos on la campanya es va arribar a internacionalitzar. El primer episodi va ser el procés de Montjuïc, quan el misteriós atemptat del carrer de Canvis Nous l’any 1896, durant la processó de Corpus, va servir com excusa per reprimir els moviments obrers i molt especialment l’anarquisme. La detenció arbitraria de més de 400 persones, les tortures sistemàtiques per aconseguir confessions i finalment l’execució de Tomàs Ascheri, Antoni Nogués, Josep Molas, Lluís Mas i Joan Alsina sense cap garantia de justícia va provocar el rebuig internacional. El segon episodi es va produir amb l’execució del pedagog Francesc Ferrer i Guardia, acusat d’estar implicat en els fets de la Setmana Tràgica.

Entre els que feren bandera en contra de la pena de mort en aquells dos episodis precedents trobem la figura controvertida del llavors periodista populista i demagog Alejandro Lerroux. Però l’any 1934 en ple Bienni Negre i sota el govern del mateix Lerroux, amb el rerefons de les Revoltes Insurreccionalistes i de la Proclamació de l’Estat Català, la pena de mort va ser restablerta per als delictes de terrorisme i bandolerisme. De fet no només va ser instaurada de nou, sinó que militars i guàrdies civils realitzaren multitud d’execucions sumàries.

Amb la pena de mort reinstaurada Federico Muñoz es va reincorporar com a botxí. Fins al moment només havia actuat una vegada, l’any 1926 quan va ajusticiar a José Vidor, acusat d’homicidi i violació. En poc temps el botxí va tindré feina de nou. La nova víctima havia de ser Andrés Aranda Ortíz, un jove de les Juventudes Libertarias que, durant un atracament a la sastreria Maleras, al número 18 del carrer Hospital, havia mort a Miguel Bartolomé un dels dependents.

Durant la nit del 20 de desembre de 1934 va arribar a la Presó Model l’intructor de la causa contra Andrés Aranda, el comandant d’artilleria Manuel García Redondo. Venia per notificar la ratificació per part del Tribunal Suprem de la sentència de mort. El condemnat va entrar en capella mentre la seva mare, acompanyada per un oncle d’Andrés es dirigien de França a Barcelona. La mateixa nit Federico Muñoz, el botxí, era acompanyat per dos policies des de la Direcció de la Policia fins a la Model.

Jutge d'instrucció el dia de l'execució
Andrés Aranda va passar la nit acompanyat per la seva mare fins a les deu del matí del dia 21 quan el condemnat es va quedar sol. Després de negar-se a fer testament, afirmant que no tenia res, Andrés va rebre el seu darrer dinar: dos bistecs, ous ferrats amb patates, taronges, plàtans i cervesa. Acabat el dinar, a dos quarts de quatre va demanar un cigar i amb ell a la boca es va dirigir al pati on l’esperava el cadafal.

Mare d'Andrés Aranda sortint de la Model
Aranda va conservar el cigar als llavis fins al darrer moment, quan li van situar l’argolla al coll, moment en que va cridar Visca l’Anarquia. Federico Muñoz va fer girar el garrot vil executant al reu sense ser conscient que el seu acte acabaria comportant també la seva mort. La mort d’Aranda devia ser agònica, ja que els metges van trigar 17 minuts a certificar-ne la mort. El difunt va ser enterrat al Cementiri de Montjuïc.

Guàrdia d'Assalt vigilant la Model el dia de l'execució
50 dies després d’aquesta execució Gines Urrea Piña, un anarquista del grup Los Anónimos que era d’origen murcià i que s'havia posicionat en contra dels sectors moderats de la CNT entrava a la Bodega Montferry i posava fi a la vida del botxí. De fet Urrea tenia antecedents policials ben propers, ja que el gener del 1934 va ser detingut al mític Cafè La Tranquilidad del Poble Sec.

Com tota la història el final no va estar exempt de violència, ja que després d’una vida molt agitada i de ser set anys a la presó durant la dictadura Ginés Urrea es va afegir a la Guerrilla Urbana Llibertària. L’any 1950 va ser detingut i el 14 de març de 1952, l’any en què Barcelona hauria de viure el Congrés Eucarístic, juntament amb els companys Jordi Pons Argilés, José Pérez Pedrero, Pere Font Adrover i Santiago Amir Gruañas va ser executat al Camp de la Bota.

Ginés Urrea Piña
Article aparegut a la Revista de l'Arxiu Històric de les Roquetes-Nou Barris

1 comentari:

Anna ha dit...

Sóc la néta del Ginés Urrea Piña "pressumpte" autor dels fets, mai el van poder jutjar per aquesta causa per falta de proves. De fet el van afusellar per la seva participació amb els seus companys del grup "Los Anónimos" a Barcelona en diverses actuacions delictives per obtenir diners per comprar armament per continuar la lluita contra el règim.
Gràcies per la informació sobre la mort del botxí, de la qual la meva àvia sabia que ell n'era el responsable, deia que havien fet un sorteig i els va tocar a tots tres executar-lo. Com van decidir qui dels tres dispararia mai ho va saber.
I sobretot gràcies per aquest article, m'agrada molt conéixer detalls de les actuacions llibertàries del meu avi, de les quals tinc molt poca informació.