dimecres, 11 de febrer de 2015

Confirmat, els refugis antiaeris no són bolets

Bolet a la part superior i refugi a la part inferior

Vaig estudiar Arqueologia només en el darrer curs de la carrera, quan ens tocava com a assignatura obligatòria. La veritat és que la història contemporània sempre m'ha tirat més que les altres branques de la facultat. Sobre Micologia no en sé gaire la veritat. Caçadors de Bolets sempre m'ha semblat un programa divertit i ben fet, però ni el fet que Òscar Dalmau sigui de Sants ha ajudat a què n'aprengui sobre el tema. Però crec que només necessito el sentit comú per poder afirmar que "Els refugis antiaeris no són bolets".

Segur que l'afirmació us semblarà absurda, ho és. Potser és la influència que ha causat en mi ser fan de Monty Python, però en realitat és quasi tan absurda com cada cop que algú afirma "ha aparegut un refugi antiaeri". Per desgracia els historiadors tampoc n'estem exempts, jo inclòs. 

Els refugis antiaeris no apareixen fruit de les espores ni per art de màgia, van ser construïts pels nostres avis i àvies quan els feixistes italians, pagats pels feixistes espanyols amb els diners que personatges com Joan March havien robat, es van dedicar a bombardejar els nostres pobles i les nostres ciutats.

Que no us enganyin alguns historiadors o pseudohistoriadors, els feixistes no bombardejaven per guanyar cap guerra, bombardejaven per doblegar i alliçonar a unes persones que somiaven en ser lliures, en gestionar igualitàriament les fàbriques i els transports, que somiaven en apropar la cultura al poble o que somiaven en fer servir el seu idioma sense cap complex d'inferioritat. Si volien guanyar la guerra no s'enten per què no van bombardejar algunes de les principals fàbriques de la ciutat i en canvi sí que ho van fer sobre barris populars. Els amos volien poder recuperar les seves fàbriques íntegres un cop finalitzes el conflicte i posar-les a produir ràpidament. No, el que volien anava més enllà de guanyar la guerra, volien esclafar i anorrear les ansies de llibertat.

Enmig de la guerra, enmig dels bombardejos, enmig de les mancances, enmig de tots els horrors, enmig de la por, enmig dels que aprofitaven el caos per matar als que pensaven diferent, els nostres avis i àvies s'organitzaren per edificar 1.500 refugis a tota la ciutat. Ho feren partint del desconeixement, amb la bona voluntat i el suport de l'administració però amb poc més. Treballaren tots, les dones, els homes i els nens, que com recorden encara molts testimonis en molts casos baixaven fins als túnels per pujar les gavetes de terra. S'organitzaren aprofitant les xarxes socials que ja existien, per carrers, per comissions de festa, per entitats, per agrupacions sindicals o cooperatives. I un cop més, junts, ho varen fer possible, convertint-se en un exemple que malauradament a la Segona Guerra Mundial no va ser seguit com hagués calgut.

Però tot i que els refugis majoritàriament van ser construïts pels veïns, ja fos amb subvenció o sense, l'administració també va fer una acció admirable pel context en què es trobava. La Junta de Defensa Passiva va revisar pràcticament tots els refugis que s'estaven edificant a la ciutat per comprovar que aquests complien els mínims de seguretat exigibles. Aquests registres van servir també per donar un número a cada refugi i per elaborar una llista on apareixen tots i cadascun d'ells, referenciats amb adreces i moltes altres informacions. Per si això fos poc, aquesta llista es va completar amb gran quantitat de plànols que encara avui es conserven a l'Arxiu Contemporani de Barcelona.

Per tot això no serveix com a excusa que cada cop que una empresa constructora destrueix part del nostre patrimoni es digui que no es tenia constància de l'existència del refugi. De la mateixa manera que quan les constructores han de treballar a un edifici catalogat hi ha notificació (o n'hi hauria d'haver) és imprescindible que quan han de treballar en un espai on està clar que hi ha un refugi se sàpiga prèviament.

Desconec quin és el problema de fons. No sé si és exclusivament la pressa de les constructores per entregar les obres la que fa que acabin tirant pel dret i enderrocant els refugis o si també és un problema de què les dades de l'arxiu no estan creuades com caldria. Però em sorprèn que a la ciutat que vol ser bandera de les smart city no hi hagi una aplicació que avisi del que hi ha per sota dels carrers. Realment ningú ha realitzat mai un plànol de subsòl de la ciutat de Barcelona?

Enmig d'una guerra l'ajuntament barceloní va poder fer un llistat complet de les 1.500 obres que es realitzaven a la vegada arreu de la ciutat. No és admissible que els ajuntaments postfranquistes, actuïn sempre amb improvisació sobre aquest tema. Calen criteris històrics que permetin decidir quan es conservaran i quan no es conservaran els refugis, cal que aquests criteris siguin públics, que la gent els pugui conèixer i cal que les administracions no només facin un informe tècnic abans d'enderrocar un refugi, cal que facin una feina de divulgació i que no ens cedeixin la responsabilitat exclusivament als apassionats que fem aquestes tasques de forma gratuïta en el nostre temps lliure. Al cap i a la fi és el nostre patrimoni, el patrimoni de la ciutat.

Si cal ho farem, però no pot ser que tot el veïnat hagi d'estar constantment en alerta per veure quan una constructora posarà en perill un dels elements que ens explica com a barri.