dilluns, 29 de desembre del 2014

Objectiu: Barcelona

Avui comparteixo amb tots vosaltres un article que vaig fer per la revista dels companys de l'Arxiu Històric de les Roquetes-Nou Barris.

Us heu plantejat mai per quina raó els cotxes de la marca SEAT tenien equivalents en la companyia italiana FIAT? L’any 1949 el Instituto Nacional de Industria creava l’empresa SEAT, la Sociedad Española de Automoviles de Turismo, una marca que durant més de 30 anys va comprar les llicències de FIAT per fabricar els cotxes amb la marca espanyola. Però per que compraven llicències a una altra marca? 

L’explicació cal buscar-la en la Guerra Civil Espanyola. El 17 de juliol de 1936 els militars feixistes espanyols es van alçar contra la República al nord d’Àfrica. Aquest alçament però va fracassar a les grans capitals de la península. Per tenir èxit en els seus plans els sollevats havien de transportar les tropes d’Àfrica a la península. 

Les democràcies europees, atemorides per Alemanya i Itàlia, van impulsar un “Pacte de No Intervenció” en la guerra espanyola el 25 de Juliol de 1936. Un pacte que van signar la majoria de països, inclosos l’Alemanya de Hitler i la Itàlia de Mussolini, però que només van respectar les democràcies. Només quatre dies més tard, el 29 de juliol de 1936 dotze misteriosos bombarders, repintats per dissimular-ne l’origen, van encarregar-se de portar les tropes revoltades a la península. Però tres d’aquests avions van estavellar-se, un dels quals a territori francès. Per aquest fet Europa va descobrir l’origen dels bombarders: Itàlia. 

L’organitzador d’aquesta trama no va ser un altre que el contrabandista i financer mallorquí Joan March, qui, fugitiu de la justicia republicana, ja havia pagat el Dragon Rapide, l’avió que traslladà Franco des de les Canàries fins al Marroc. Els primers dies del conflicte March va pagar un milió de lires a Mussolini per l’enviament dels primers avions i cinc milions per la conquesta de Mallorca, que també es va sufragar amb l’or de la seu del Banc d’Espanya a l’illa. Aquest era només l’inici del gran negoci que per italians i alemanys va ser la Guerra Civil Espanyola.

Itàlia va ser, amb gran diferència, el país que més es va implicar a la guerra espanyola. Mussolini va enviar al bàndol feixista fins a 80.000 militars, 240.000 fusells o 3.436 tancs. Però si una cosa va marcar terriblement la població catalana foren els 763 avions que en van prendre part, l’Aviazione Legionaria. Instal·lats a l'Aeròdrom de Son Bonet, a Mallorca, els italians van obrir un nou front de guerra, els cels de Catalunya. 

El 13 de febrer de 1937 el creuer italià Eugenio de Savoia va commoure la ciutat amb les seves canonades i les primeres víctimes mortals. Barcelona ja no era una plaça segura allunyada del front de guerra, davant d’ella hi havia el front de l’est, que la separava de Mallorca, un emplaçament que els feixistes italians farien servir com a portaavions. Aviat els barcelonins es van haver d’habituar a conviure amb les sirenes que anunciaven els bombardejos i el missatge: Atenció catalans, hi ha perill de bombardeig, aneu als vostres refugis amb calma i serenitat. La Generalitat de Catalunya vetlla per vosaltres. 

Però la ciutat no era una plaça de fàcil defensa. Oberta al mar, amb pocs espais lliures i propera a Mallorca, des de on els pilots italians realitzaven aproximacions volant en zig zag per despistar els limitats sistemes de guaita. Cal recordar que els radars no es desenvoluparien fins a la segona Guerra Mundial. 

Per protegir la població es va potenciar la defensa passiva, és a dir, la construcció de refugis. Durant el setembre del 36, l’ajuntament havia creat un Servei de Defensa Passiva Antiaèria per explicar a la població com actuar davant dels bombardejos. Un servei que realitzaria opuscles, conferències, xerrades, emissions radiofòniques i cartells.

Els vigilants i serenos, les cases de socors i farmàcies van constituir una xarxa d’agents actius en cas de perill, i es van activar les sirenes. Els túnels del metro van ser habilitats per resguardar a la població i l’ajuntament va construir els primers refugis. Però les institucions no donaven a l’abast i la defensa de la ciutadania va quedar en mans dels propis ciutadans. On no van arribar les administracions ho va fer la societat civil, que es va organitzar per construir més de 1.500 refugis. A Nou Barris es van construir diversos refugis, entre d’altres al carrer de Cornudella, a la via Júlia, al carrer de Flor de Neu, al carrer del Conveni, al carrer del Pou, al carrer de Badosa, al carrer del Japó, al carrer de les Torres i al carrer de Casas i Amigó.

Però a banda de la defensa passiva Barcelona també va organitzar una xarxa de defensa activa. La Defensa Especial Contra Aeronaus va situar antiaeris, metralladores i fonolocalitzadors i reflectors a Montjuïc, al Poblenou i al Turó de la Rovira, així com d’altres punts de vigilància a espais elevats, com per exemple el Castell de Torre Baró.

Però mancava armament i a més els canons del litoral no tenien angle suficient per atacar uns avions que pretenien bombardejar el port. Des del Turó de la Rovira es tenia més angle i una visió de 360° però la posició era lluny del port. Així que els antiaeris quasi en exclusiva van servir com a mesura dissuasió obligant als italians a bombardejar des de més alçada, perdent així precisió.

En aquesta batalla aèria també van prendre partit avions. Quan s’activaven les alarmes, si estaven a temps, s’enviaven caces des de l’Aeròdrom de Sabadell per defensar la ciutat. Entre els avions més populars es trobaven els soviètics Polikarpov I-15, batejats com els xatos. 190 d’aquests avions arribaren de la URSS i molts d’altres van ser construïts a les factories de Reus, Molins de Rei, Vilafranca o el propi Aeròdrom de Sabadell.

Polikàrpov-I-15
La nit del 24 al 25 d’octubre de 1937, mentre sobrevolaven el Besos i la falda de Collserola un atac feixista italià va ser contestat per l’aviació republicana. El pilot soviètic Anatoly Serov, que es feia dir Rodrigo Matéo, es va encarregar del contraatac. Serov, que comandava una esquadra de caces, ja s’havia fet popular quan el juliol del mateix es va convertir en el primer pilot soviètic en abatre un bombarder de nit. I aquest cop, de nou, va tornar a tenir èxit en la seva missió i va abatre un Savoia-Marchetti SM81, un trimotor italià que feia les tasques de bombarder. L’avió va caure prop de la Font Muguera, en un espai al peu del Turó de Can Cuiàs.

Savoia-Marchetti SM.81

Anatoly Serov
Anatoly Serov arribaria a ser considerat un as de l’aviació i un heroi de la URSS, però poc temps després, l’any 1939, moria en un accident mentre ensenyava a pilotar caces a cegues. En honor seu prop de 20 carrers a tot el país van ser anomenats amb el seu nom i fins i tot va donar nom a la ciutat dels Urals on Serov havia viscut de jove. I per a màxim honor les seves cendres van ser enterrades dins una urna al mur del Kremlin. Però ni el valerós Anatoly Serov va poder aturar la victòria feixista. Després de mesos de bombardejos, que van causar a la ciutat aproximadament 2.750 morts i 7.000 ferits, Barcelona va caure el 26 de gener de 1939.

Quan Franco va controlar amb ma fèrria tot el país va arribar el moment de pagar els serveis prestats a italians i alemanys. Els italians van estar cobrant fins i tot després que Mussolini fos executat i la Itàlia Feixista derrotada. Es calcula que els pagaments van seguir, com a mínim, fins al 1954. Dels 8.300 milions de lires que Franco devia a Itàlia en va pagar prop de 5.000 milions. I com deveu sospitar entre les moltes prebendes que les empreses italianes van obtenir també estava la compra de les llicències de FIAT per fer els cotxes de SEAT.

dilluns, 22 de desembre del 2014

Model de presó

Segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans una presó és el lloc on hom està pres o detingut. Definir l’espai pot ser fàcil si coneixem el nostre context social, però si buidem el nostre cap de prejudicis, la idea de presó és perversa. Un espai on una majoria social té tancada i estigmatitzada a una minoria de la seva població.

Actualment la presó ens pot semblar una institució inherent a les societats humanes però això no ha estat sempre així, ja que els castics s’han anat adaptant, al llarg de la història, a l’ètica les societats. Un exemple clar el trobem en època romana, un període eminentment pràctic. Dintre del cap dels romans no hi entrava la idea de per què calia mantenir a uns individus tancats sense que fossin productius per la societat. Per als romans la presó era només l’espai on els reclusos eren custodiats de forma temporal fins a ser jutjats.

Al llarg de la història de la presó també s’ha debatut molt sobre la funció d’aquesta i sobre el model que aquesta havia d’aplicar. La mentalitat puritana dels quàquers va fer aparèixer el sistema cel·lular, que propugnava l’aïllament dels presos per evitar l’aspecte corruptor de la presó i per forçar la meditació i el penediment. S’evitaven els castics corporals i la pena de mort, però les presons creaven individus febles i ressentits que no s’adaptaven a la societat. Com a evolució d’aquest model va aparèixer a Nova York el sistema Auburn, que defensava el treball diari en comú i la reclusió nocturna.

A cavall dels segles XVIII i XIX el filòsof angles Jeremy Bentham va idear un format de presó que introduïa l’observació i el control absolut, el que es coneixeria com a panòptic. Després de la mort del filòsof el mètode Bentham va fer furor i arreu es van començar a construir presons que s’hi inspiraren.

A Barcelona el 9 de juny de 1904 es va inaugurar la Model, una presó que també seguia les idees de Bentham. Obra de Salvador Vinyals i Sabaté i Josep Domenech Estapà, l’arquitecte de l’Estació de Magoria, la Model substituiria a la Presó d’Amàlia. L’antiga presó, temuda per la seva duresa, havia estat pensada per 287 presos i preses, però en poc temps va arribar a multiplicar per cinc la seva capacitat. Amb la Model l’antiga presó, on s’hi havien reclòs nens, homes i dones va ser destinada només a les dones.

Però aviat, el disseny original de la Model, que preveia 620 cel·les amb finestres orientades tant a l'interior com a l'exterior de l'edifici, es va veure augmentat amb 200 cel·les addicionals i el que havia de ser un model d’una suposada reforma penitenciaria va acabar esdevenint el símbol de la repressió del segle XX.

L’any 1904 es va inaugurar la Model, en un espai que llavors es trobava als afores de la ciutat, en un espai ocupat fins al moment en exclusiva per camps de conreu. Les obres havien començat vuit anys endarrera. Amb la seva panòptica la Model havia estat pensada com una màquina de control perfecta, com el Gran Germà de la novel·la d’Orwell. 

El seu disseny havia d’impedir la saturació de les presons barcelonines, però de la mateixa manera que el projecte de l’Eixample es va corrompre del plans a la realitat, i els metres construïbles es van multiplicar, a la Model en poc temps es van afegir 200 cel·les no previstes. De tal manera que al control i la repressió en poc temps s’hi va afegir la saturació, una constant en la història d’aquest edifici.

La Model es va convertir en un dels tristos escenaris de la repressió del convuls segle XX, un espai on amagar i eliminar la dissidència política. Dins del seu murs van ser executades fins a 40 persones amb el mètode del garrot vil. El primer de tots Joan Rull, el coix de Sants, personatge complex, vinculat a l’anarquisme però confident de la policia, qui es mereixeria un acurat estudi per si sol. Rull va ser executat el vuit d’agost de 1908 després d’un procès gens clar. El darrer executat un nom il·lustre, Salvador Puig Antich, mort el 2 de març de 1974, quan tenia 25 anys.

Si és cert que la Model va ser una terrible eina de repressió contra els dirigents del moviment obrer, com Salvador Seguí, Francesc Layret o Garcia Oliver, entre d’altres, també va ser la Universitat dels pobres on durant algunes de les seves llargues estades molts sindicalistes aprofitaren per formar-se de forma autodidacta o compartint coneixements els uns amb els altres.

Durant la Guerra Civil i el Franquisme la Model es va convertir en un espai encara més massificat, només la visió de les imatges que ens han arribat de l’època esgarrifen. I amb la dictadura la presó va ser l’avantsala del Camp de la Bota. Centenars de presoners sortiren de la Model per ser executats vilment davant del mar.

Presó Model l'any 1939


Sembla ser que en poc temps la Model passarà a la història. Serà més fàcil enderrocar la Model que acabar amb la repressió, això està clar. Per això mateix, ara, abans que tècnics municipals i urbanistes comencin a repensar l’espai amb la lent de la Marca Barcelona, cal que els historiadors, els lluitadors que l’han patit i la gent del barri reclamem que es pensi en els murs d’aquesta presó com un símbol que hauria de mantenir-se visible per tal que no se’n perdi la memòria. 

divendres, 19 de desembre del 2014

Recursos per viquipedistes



He volgut recollir en un únic post tots els recursos que he anat creant al llarg del anys per tal que tothom que vulgui crear articles per la viquipèdia tingui referències que els hi puguin resultar útils.

Trobareu una bibliografia força complerta de llibres publicats sobre el barri, així com diverses cronologies que són resultat del buidatge d'altres llibres.

Bibliografia sobre la història de Sants

Cronologies sobre la història de Sants


Mapa del 19 de Juliol a Sants, Hostafrancs i La Bordeta


Ver El 19 de juliol de 1936 a Sants en un mapa más grande

Mapa de Sants, Hostafrancs i La Bordeta durant la Guerra Civil


Ver Guerra Civil a Sants en un mapa más grande

Mapa dels refugis i els bombardejos a Sants, Hostafrancs i La Bordeta


Mostra Bombardejos i refugis en un mapa més gran

diumenge, 14 de desembre del 2014

Viquimarató a Sants


Aquest dissabte Patrimonis Invisibles conjuntament amb l'Amical Wikimedia i la Biblioteca del Vapor Vell organitzem una Viquimarató per crear o perfeccionar entrades relacionades amb elements dels nostres barris a la viquipèdia. Si voleu participar hi esteu més que convidats.

Trobareu més informació fent clic aquí.

dijous, 11 de desembre del 2014

80 anys del primer Gran Premi de Sants

El 30 de Novembre es va celebrar l'edició 36 del Cros Popular de Sants. Però com ja he explicat en alguna altra ocasió aquesta cursa té una història molt més antiga, ja que abans d'aquestes 36 edicions d'època moderna, l'Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant va celebrar dues edicions del Gran Premi de Sants, l'origen del Cros, l'any 1934 i el 1935. 

Aquest any es commemoren 80 anys de la primera edició d'aquest gran premi i per celebrar-ho el Club Camins Esportius de Sants, l'organitzador del Cros, va decidir fer una petita exposició que explica com era Sants als anys 30, l'origen de l'Esport Popular i les dues edicions del Gran Premi de Sants. Una exposició que es va poder fer gràcies al suport de Bracafé.



Continguts: Agustí Giralt
Disseny de l'exposició: Carme Illa

dimarts, 9 de desembre del 2014

Topinada participativa a Sant Andreu?

Permeteu-me que avui em surti de Sants. Us vull parlar d'un fet relacionat amb la ciutat que m'ha indignat per motius personals, però encara més com a ciutadà implicat en la vida social de Barcelona.

Dijous 4 de desembre s'obria l'urna de la votació popular per escollir quina escultura aniria a la plaça del Centre Cívic a Baró de Viver, al districte de Sant Andreu. Les propostes eren ‘Canya al viver’, dels estudiants Carme Illa i Jonathan Mármol, i ‘El pont de les maletes’, de Fernando Bravo. Aquí podeu veure la noticia que va fer sobre el procès BTV.

Quina ha sigut la meva sorpresa quan, comparant les fotografies del Periódico del 26 de novembre amb les fotos de l'obertura de l'urna el 4 de desembre, es veu de manera diàfana com la majoria de paperetes han desaparegut.

Jutgeu vosaltres mateixos.


Urna plena el 26 de Novembre

Obertura de l'urna el 4 de Desembre

On són les paperetes de la primera urna, que era plena a vessar?

Si realment s'han de seguir fent processos participatius cal que els paràmetres i el controls siguin clars, no una farsa per fer creure als ciutadans que la nostra opinió compta a l'hora de governar la nostra ciutat. No sé quins són els interessos que podrien haver mogut a algú a fer desapareixer paperetes, però si com a ciutadans reclamem als nostres polítics transparència encara ho hem de fer més amb els representants de les associacions veïnals. No es poden tolerar ni tupinades ni caciquismes ni a plaça Sant Jaume ni als barris.

No soc ni de Baró de Viver ni tan sols del districte de Sant Andreu, però com a barceloní reclamo:

-Que el Districte de Sant Andreu investigui i clarifiqui publicament com va funcionar aquest procés participatiu.
-Que si després de la investigació queden ombres de dubte aquest procés participatiu sigui declarat nul.
-I en cas que sigui necessari que tant els responsables del Districte com de l'Associació de Veïns depurin les responsabilitats sobre el cas.