dilluns, 29 de desembre de 2014

Objectiu: Barcelona

Avui comparteixo amb tots vosaltres un article que vaig fer per la revista dels companys de l'Arxiu Històric de les Roquetes-Nou Barris.

Us heu plantejat mai per quina raó els cotxes de la marca SEAT tenien equivalents en la companyia italiana FIAT? L’any 1949 el Instituto Nacional de Industria creava l’empresa SEAT, la Sociedad Española de Automoviles de Turismo, una marca que durant més de 30 anys va comprar les llicències de FIAT per fabricar els cotxes amb la marca espanyola. Però per que compraven llicències a una altra marca? 

L’explicació cal buscar-la en la Guerra Civil Espanyola. El 17 de juliol de 1936 els militars feixistes espanyols es van alçar contra la República al nord d’Àfrica. Aquest alçament però va fracassar a les grans capitals de la península. Per tenir èxit en els seus plans els sollevats havien de transportar les tropes d’Àfrica a la península. 

Les democràcies europees, atemorides per Alemanya i Itàlia, van impulsar un “Pacte de No Intervenció” en la guerra espanyola el 25 de Juliol de 1936. Un pacte que van signar la majoria de països, inclosos l’Alemanya de Hitler i la Itàlia de Mussolini, però que només van respectar les democràcies. Només quatre dies més tard, el 29 de juliol de 1936 dotze misteriosos bombarders, repintats per dissimular-ne l’origen, van encarregar-se de portar les tropes revoltades a la península. Però tres d’aquests avions van estavellar-se, un dels quals a territori francès. Per aquest fet Europa va descobrir l’origen dels bombarders: Itàlia. 

L’organitzador d’aquesta trama no va ser un altre que el contrabandista i financer mallorquí Joan March, qui, fugitiu de la justicia republicana, ja havia pagat el Dragon Rapide, l’avió que traslladà Franco des de les Canàries fins al Marroc. Els primers dies del conflicte March va pagar un milió de lires a Mussolini per l’enviament dels primers avions i cinc milions per la conquesta de Mallorca, que també es va sufragar amb l’or de la seu del Banc d’Espanya a l’illa. Aquest era només l’inici del gran negoci que per italians i alemanys va ser la Guerra Civil Espanyola.

Itàlia va ser, amb gran diferència, el país que més es va implicar a la guerra espanyola. Mussolini va enviar al bàndol feixista fins a 80.000 militars, 240.000 fusells o 3.436 tancs. Però si una cosa va marcar terriblement la població catalana foren els 763 avions que en van prendre part, l’Aviazione Legionaria. Instal·lats a l'Aeròdrom de Son Bonet, a Mallorca, els italians van obrir un nou front de guerra, els cels de Catalunya. 

El 13 de febrer de 1937 el creuer italià Eugenio de Savoia va commoure la ciutat amb les seves canonades i les primeres víctimes mortals. Barcelona ja no era una plaça segura allunyada del front de guerra, davant d’ella hi havia el front de l’est, que la separava de Mallorca, un emplaçament que els feixistes italians farien servir com a portaavions. Aviat els barcelonins es van haver d’habituar a conviure amb les sirenes que anunciaven els bombardejos i el missatge: Atenció catalans, hi ha perill de bombardeig, aneu als vostres refugis amb calma i serenitat. La Generalitat de Catalunya vetlla per vosaltres. 

Però la ciutat no era una plaça de fàcil defensa. Oberta al mar, amb pocs espais lliures i propera a Mallorca, des de on els pilots italians realitzaven aproximacions volant en zig zag per despistar els limitats sistemes de guaita. Cal recordar que els radars no es desenvoluparien fins a la segona Guerra Mundial. 

Per protegir la població es va potenciar la defensa passiva, és a dir, la construcció de refugis. Durant el setembre del 36, l’ajuntament havia creat un Servei de Defensa Passiva Antiaèria per explicar a la població com actuar davant dels bombardejos. Un servei que realitzaria opuscles, conferències, xerrades, emissions radiofòniques i cartells.

Els vigilants i serenos, les cases de socors i farmàcies van constituir una xarxa d’agents actius en cas de perill, i es van activar les sirenes. Els túnels del metro van ser habilitats per resguardar a la població i l’ajuntament va construir els primers refugis. Però les institucions no donaven a l’abast i la defensa de la ciutadania va quedar en mans dels propis ciutadans. On no van arribar les administracions ho va fer la societat civil, que es va organitzar per construir més de 1.500 refugis. A Nou Barris es van construir diversos refugis, entre d’altres al carrer de Cornudella, a la via Júlia, al carrer de Flor de Neu, al carrer del Conveni, al carrer del Pou, al carrer de Badosa, al carrer del Japó, al carrer de les Torres i al carrer de Casas i Amigó.

Però a banda de la defensa passiva Barcelona també va organitzar una xarxa de defensa activa. La Defensa Especial Contra Aeronaus va situar antiaeris, metralladores i fonolocalitzadors i reflectors a Montjuïc, al Poblenou i al Turó de la Rovira, així com d’altres punts de vigilància a espais elevats, com per exemple el Castell de Torre Baró.

Però mancava armament i a més els canons del litoral no tenien angle suficient per atacar uns avions que pretenien bombardejar el port. Des del Turó de la Rovira es tenia més angle i una visió de 360° però la posició era lluny del port. Així que els antiaeris quasi en exclusiva van servir com a mesura dissuasió obligant als italians a bombardejar des de més alçada, perdent així precisió.

En aquesta batalla aèria també van prendre partit avions. Quan s’activaven les alarmes, si estaven a temps, s’enviaven caces des de l’Aeròdrom de Sabadell per defensar la ciutat. Entre els avions més populars es trobaven els soviètics Polikarpov I-15, batejats com els xatos. 190 d’aquests avions arribaren de la URSS i molts d’altres van ser construïts a les factories de Reus, Molins de Rei, Vilafranca o el propi Aeròdrom de Sabadell.

Polikàrpov-I-15
La nit del 24 al 25 d’octubre de 1937, mentre sobrevolaven el Besos i la falda de Collserola un atac feixista italià va ser contestat per l’aviació republicana. El pilot soviètic Anatoly Serov, que es feia dir Rodrigo Matéo, es va encarregar del contraatac. Serov, que comandava una esquadra de caces, ja s’havia fet popular quan el juliol del mateix es va convertir en el primer pilot soviètic en abatre un bombarder de nit. I aquest cop, de nou, va tornar a tenir èxit en la seva missió i va abatre un Savoia-Marchetti SM81, un trimotor italià que feia les tasques de bombarder. L’avió va caure prop de la Font Muguera, en un espai al peu del Turó de Can Cuiàs.

Savoia-Marchetti SM.81

Anatoly Serov
Anatoly Serov arribaria a ser considerat un as de l’aviació i un heroi de la URSS, però poc temps després, l’any 1939, moria en un accident mentre ensenyava a pilotar caces a cegues. En honor seu prop de 20 carrers a tot el país van ser anomenats amb el seu nom i fins i tot va donar nom a la ciutat dels Urals on Serov havia viscut de jove. I per a màxim honor les seves cendres van ser enterrades dins una urna al mur del Kremlin. Però ni el valerós Anatoly Serov va poder aturar la victòria feixista. Després de mesos de bombardejos, que van causar a la ciutat aproximadament 2.750 morts i 7.000 ferits, Barcelona va caure el 26 de gener de 1939.

Quan Franco va controlar amb ma fèrria tot el país va arribar el moment de pagar els serveis prestats a italians i alemanys. Els italians van estar cobrant fins i tot després que Mussolini fos executat i la Itàlia Feixista derrotada. Es calcula que els pagaments van seguir, com a mínim, fins al 1954. Dels 8.300 milions de lires que Franco devia a Itàlia en va pagar prop de 5.000 milions. I com deveu sospitar entre les moltes prebendes que les empreses italianes van obtenir també estava la compra de les llicències de FIAT per fer els cotxes de SEAT.

dilluns, 22 de desembre de 2014

Model de presó

Segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans una presó és el lloc on hom està pres o detingut. Definir l’espai pot ser fàcil si coneixem el nostre context social, però si buidem el nostre cap de prejudicis, la idea de presó és perversa. Un espai on una majoria social té tancada i estigmatitzada a una minoria de la seva població.

Actualment la presó ens pot semblar una institució inherent a les societats humanes però això no ha estat sempre així, ja que els castics s’han anat adaptant, al llarg de la història, a l’ètica les societats. Un exemple clar el trobem en època romana, un període eminentment pràctic. Dintre del cap dels romans no hi entrava la idea de per què calia mantenir a uns individus tancats sense que fossin productius per la societat. Per als romans la presó era només l’espai on els reclusos eren custodiats de forma temporal fins a ser jutjats.

Al llarg de la història de la presó també s’ha debatut molt sobre la funció d’aquesta i sobre el model que aquesta havia d’aplicar. La mentalitat puritana dels quàquers va fer aparèixer el sistema cel·lular, que propugnava l’aïllament dels presos per evitar l’aspecte corruptor de la presó i per forçar la meditació i el penediment. S’evitaven els castics corporals i la pena de mort, però les presons creaven individus febles i ressentits que no s’adaptaven a la societat. Com a evolució d’aquest model va aparèixer a Nova York el sistema Auburn, que defensava el treball diari en comú i la reclusió nocturna.

A cavall dels segles XVIII i XIX el filòsof angles Jeremy Bentham va idear un format de presó que introduïa l’observació i el control absolut, el que es coneixeria com a panòptic. Després de la mort del filòsof el mètode Bentham va fer furor i arreu es van començar a construir presons que s’hi inspiraren.

A Barcelona el 9 de juny de 1904 es va inaugurar la Model, una presó que també seguia les idees de Bentham. Obra de Salvador Vinyals i Sabaté i Josep Domenech Estapà, l’arquitecte de l’Estació de Magoria, la Model substituiria a la Presó d’Amàlia. L’antiga presó, temuda per la seva duresa, havia estat pensada per 287 presos i preses, però en poc temps va arribar a multiplicar per cinc la seva capacitat. Amb la Model l’antiga presó, on s’hi havien reclòs nens, homes i dones va ser destinada només a les dones.

Però aviat, el disseny original de la Model, que preveia 620 cel·les amb finestres orientades tant a l'interior com a l'exterior de l'edifici, es va veure augmentat amb 200 cel·les addicionals i el que havia de ser un model d’una suposada reforma penitenciaria va acabar esdevenint el símbol de la repressió del segle XX.

L’any 1904 es va inaugurar la Model, en un espai que llavors es trobava als afores de la ciutat, en un espai ocupat fins al moment en exclusiva per camps de conreu. Les obres havien començat vuit anys endarrera. Amb la seva panòptica la Model havia estat pensada com una màquina de control perfecta, com el Gran Germà de la novel·la d’Orwell. 

El seu disseny havia d’impedir la saturació de les presons barcelonines, però de la mateixa manera que el projecte de l’Eixample es va corrompre del plans a la realitat, i els metres construïbles es van multiplicar, a la Model en poc temps es van afegir 200 cel·les no previstes. De tal manera que al control i la repressió en poc temps s’hi va afegir la saturació, una constant en la història d’aquest edifici.

La Model es va convertir en un dels tristos escenaris de la repressió del convuls segle XX, un espai on amagar i eliminar la dissidència política. Dins del seu murs van ser executades fins a 40 persones amb el mètode del garrot vil. El primer de tots Joan Rull, el coix de Sants, personatge complex, vinculat a l’anarquisme però confident de la policia, qui es mereixeria un acurat estudi per si sol. Rull va ser executat el vuit d’agost de 1908 després d’un procès gens clar. El darrer executat un nom il·lustre, Salvador Puig Antich, mort el 2 de març de 1974, quan tenia 25 anys.

Si és cert que la Model va ser una terrible eina de repressió contra els dirigents del moviment obrer, com Salvador Seguí, Francesc Layret o Garcia Oliver, entre d’altres, també va ser la Universitat dels pobres on durant algunes de les seves llargues estades molts sindicalistes aprofitaren per formar-se de forma autodidacta o compartint coneixements els uns amb els altres.

Durant la Guerra Civil i el Franquisme la Model es va convertir en un espai encara més massificat, només la visió de les imatges que ens han arribat de l’època esgarrifen. I amb la dictadura la presó va ser l’avantsala del Camp de la Bota. Centenars de presoners sortiren de la Model per ser executats vilment davant del mar.

Presó Model l'any 1939


Sembla ser que en poc temps la Model passarà a la història. Serà més fàcil enderrocar la Model que acabar amb la repressió, això està clar. Per això mateix, ara, abans que tècnics municipals i urbanistes comencin a repensar l’espai amb la lent de la Marca Barcelona, cal que els historiadors, els lluitadors que l’han patit i la gent del barri reclamem que es pensi en els murs d’aquesta presó com un símbol que hauria de mantenir-se visible per tal que no se’n perdi la memòria. 

divendres, 19 de desembre de 2014

Recursos per viquipedistes



He volgut recollir en un únic post tots els recursos que he anat creant al llarg del anys per tal que tothom que vulgui crear articles per la viquipèdia tingui referències que els hi puguin resultar útils.

Trobareu una bibliografia força complerta de llibres publicats sobre el barri, així com diverses cronologies que són resultat del buidatge d'altres llibres.

Bibliografia sobre la història de Sants

Cronologies sobre la història de Sants


Mapa del 19 de Juliol a Sants, Hostafrancs i La Bordeta


Ver El 19 de juliol de 1936 a Sants en un mapa más grande

Mapa de Sants, Hostafrancs i La Bordeta durant la Guerra Civil


Ver Guerra Civil a Sants en un mapa más grande

Mapa dels refugis i els bombardejos a Sants, Hostafrancs i La Bordeta


Mostra Bombardejos i refugis en un mapa més gran

diumenge, 14 de desembre de 2014

Viquimarató a Sants


Aquest dissabte Patrimonis Invisibles conjuntament amb l'Amical Wikimedia i la Biblioteca del Vapor Vell organitzem una Viquimarató per crear o perfeccionar entrades relacionades amb elements dels nostres barris a la viquipèdia. Si voleu participar hi esteu més que convidats.

Trobareu més informació fent clic aquí.

dijous, 11 de desembre de 2014

80 anys del primer Gran Premi de Sants

El 30 de Novembre es va celebrar l'edició 36 del Cros Popular de Sants. Però com ja he explicat en alguna altra ocasió aquesta cursa té una història molt més antiga, ja que abans d'aquestes 36 edicions d'època moderna, l'Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant va celebrar dues edicions del Gran Premi de Sants, l'origen del Cros, l'any 1934 i el 1935. 

Aquest any es commemoren 80 anys de la primera edició d'aquest gran premi i per celebrar-ho el Club Camins Esportius de Sants, l'organitzador del Cros, va decidir fer una petita exposició que explica com era Sants als anys 30, l'origen de l'Esport Popular i les dues edicions del Gran Premi de Sants. Una exposició que es va poder fer gràcies al suport de Bracafé.



Continguts: Agustí Giralt
Disseny de l'exposició: Carme Illa

dimarts, 9 de desembre de 2014

Topinada participativa a Sant Andreu?

Permeteu-me que avui em surti de Sants. Us vull parlar d'un fet relacionat amb la ciutat que m'ha indignat per motius personals, però encara més com a ciutadà implicat en la vida social de Barcelona.

Dijous 4 de desembre s'obria l'urna de la votació popular per escollir quina escultura aniria a la plaça del Centre Cívic a Baró de Viver, al districte de Sant Andreu. Les propostes eren ‘Canya al viver’, dels estudiants Carme Illa i Jonathan Mármol, i ‘El pont de les maletes’, de Fernando Bravo. Aquí podeu veure la noticia que va fer sobre el procès BTV.

Quina ha sigut la meva sorpresa quan, comparant les fotografies del Periódico del 26 de novembre amb les fotos de l'obertura de l'urna el 4 de desembre, es veu de manera diàfana com la majoria de paperetes han desaparegut.

Jutgeu vosaltres mateixos.


Urna plena el 26 de Novembre

Obertura de l'urna el 4 de Desembre

On són les paperetes de la primera urna, que era plena a vessar?

Si realment s'han de seguir fent processos participatius cal que els paràmetres i el controls siguin clars, no una farsa per fer creure als ciutadans que la nostra opinió compta a l'hora de governar la nostra ciutat. No sé quins són els interessos que podrien haver mogut a algú a fer desapareixer paperetes, però si com a ciutadans reclamem als nostres polítics transparència encara ho hem de fer més amb els representants de les associacions veïnals. No es poden tolerar ni tupinades ni caciquismes ni a plaça Sant Jaume ni als barris.

No soc ni de Baró de Viver ni tan sols del districte de Sant Andreu, però com a barceloní reclamo:

-Que el Districte de Sant Andreu investigui i clarifiqui publicament com va funcionar aquest procés participatiu.
-Que si després de la investigació queden ombres de dubte aquest procés participatiu sigui declarat nul.
-I en cas que sigui necessari que tant els responsables del Districte com de l'Associació de Veïns depurin les responsabilitats sobre el cas.

dijous, 27 de novembre de 2014

Nou llibre de Josep Maria Vilarrubia-Estrany

Després d'un setembre on Memòria de Sants va batre el seu rècord de visites, durant octubre i novembre he estat molt enfeinat i quasi no he trobat temps per actualitzar i se m'acumulen temes que vull fer-vos arribar.

El primer una bona noticia, l'amic Josep M. Vilarrubia-Estrany presenta un nou llibre de la seva col·lecció Notes Històriques de Sants, Hostafrancs i La Bordeta, en la qual està recopilant per temàtiques la gran quantitat d'articles que al llarg dels anys ha anat publicant. Després d'un llibre molt interessant i complert sobre la toponimia santsenca ara li toca el torn a la geografia. Límits entre les poblacions. Apunts Històrics (Orígens – 1849)

El llibre es presentarà el dia 1 de desembre a les 19'30h a la seu del Districte de Sants-Montjuïc (Creu Coberta 104). Una presentació a càrrec del Sr. Josep Espin, president de la Federació d’Associacions, Entitats i Comissions d’ Hostafrancs.

Part del preu del llibre, 12 euros, serà cedit per a Càritas de la parròquia d’ Hostafrancs.

dilluns, 27 d’octubre de 2014

Barcelona ha mort, visca els barris!

L'any 1897 Barcelona annexionava els pobles del pla: Sants, les Corts, Gràcia, Sant Andreu de Palomar, Sant Gervasi de Cassoles i Sant Martí de Provençals. Sí, oficialment tot era Barcelona, però per als successius ajuntaments aquests antics municipis es van veure relegats a una categoria diferent, la de "barriades". De fet els habitants dels antics municipis van conservar la consciència de formar part d'una cosa diferent en una frase comuna: "Baixo a Barcelona".

La capital sense estat més gran d'Europa, porta des de la segona meitat del segle XIX promocionant-se a escala mundial, donant a conèixer la ciutat per atreure turistes o inversors. Les Exposicions de 1888 i de 1929, el Congrés Eucarístic Internacional de 1952, els Jocs del Mediterrani de 1955, els Jocs Olímpics de 1992 i el Fòrum Universal de les Cultures l'any 2004, són segurament els esdeveniments més importants.

Quin ha sigut el paper dels barris en aquests fets? En general un paper secundari marcat per la necessitat megalòmana de fer grans construccions, els barris van ser vistos com espais buits on poder encabir equipaments de ciutat o infraestructures. És cert que molts barris de Barcelona es van transformar amb l'excusa d'aquests grans esdeveniments, però també és cert que moltes obres es van fer sense tenir en compte les realitats preexistents. Així doncs es van crear barris nous com la Vila Olímpica o com el 22@ que encara avui no funcionen com a barris, si entenem un barri com un espai de socialització.


Amb la creació de la Marca Barcelona i el monocultiu del turisme els elements que distingien el centre de la ciutat o bé estan desapareixent o bé es van transformant en objectes de consum. I per acabar-ho d'adobar, enmig de la transformació de Ciutat Vella en un decorat de cartró-pedra, la fi de la prorroga als arrendaments urbans, està fent l'estocada definitiva als comerços històrics de la nostra ciutat. Un fruit del Decret Boyer de 1985.


L'únic dubte que em queda és si el ministre socialista va actuar amb mala fe o simplement va ser un inepte, i sospito que hi ha una mica de cada. En poc temps comerços emblemàtics de la ciutat han baixat o baixaran la persiana, en alguns casos per tancar i en d'altres per traslladar-se. La llibreria Catalonia, Joguines Monforte, la Llibreria Canuda, el Palacio del Juguete, la Llibreria Documenta, el Indio, la Casa Piera, Musical Emporium, la Camiseria Deulofeu o la Llibreria Documenta en són només alguns exemples. Menys botigues familiars i més Mango o Zara, els comerços tradicionals estan sent substituïts per grans franquícies. 

En el futur segur que sorgiran plans de l'Ajuntament per ressucitar el teixit comercial de proximitat al centre de la ciutat, ja serà tard, com els pla per ressucitar els teatres al Paral·lel, que arriba 30 anys tard. Van deixar morir els teatres i en van permetre el seu espoli.

Creieu que a Donosti han canviat els bars de pintxos per Starbucks? Evidentment no, però si fa temps que no sortiu una nit pel centre de Barcelona us convido que ho feu i comprovareu que tampoc ha quedat cap rastre de les bodegues i tasques que van caracteritzar aquests barris. I el que més em sorprèn són els milers de turistes que venen a Barcelona a trobar exactament els mateixos negocis que podrien trobar a casa seva. Quin sentit té això?

I mentre Barcelona s'està convertint en un No-Lloc l'ajuntament privatitza l'ús de l'espai públic a centenars d'indrets de la ciutat: el Parc del Laberint, el Park Güell, la Plaça Botticelli, les Bateries Antiaèries del Carmel, el Castell de Montjuïc... Quants metres quadrats hem perdut els ciutadans de la nostra ciutat? Algun dia em dedicaré a fer el recompte.

En paral·lel a la creació d'aquesta marca, pensada exclusivament en els rèdits econòmics d'uns quants, el sentiment de pertinença als barris ha crescut de forma exponencial. Molts barcelonins ja no ens trobem reflectits per una ciutat que no conserva ni tan sols els records de la nostra infància, que privatitza els espais públics i on s'utilitza la paraula civisme per amagar la paraula negoci. Davant una ciutat que ha menyspreat els barris, com a mínim des del 1897, ha nascut un sentiment "barriota" que molts dels que ens governen i viuen a Sant Cugat no poden entendre. 

Voleu exemples? Potser el més clar les revoltes que, per motius diversos, han anat esclatant als barris de la ciutat. Però afortunadament també hi ha símptomes més pacífics, fixeu-vos en el creixement de les Festes Majors a barris on fins fa uns anys no eren tan importants. Un altre, el creixement sense aturador de colles de cultura popular identificades plenament amb el barri que les acull, i un dels exemples més espectaculars els Castellers de Sants; o també l'aparició de projectes de gestió veïnal que aporten la rauxa i la imaginació que semblava perduda des dels anys 70, als nostres barris Can Batlló és l'emblema.

Hem de renunciar a la ciutat? Jo crec que no, al contrari, tot el que fa anys que està naixent als barris ens hauria de servir com a models alternatius per recuperar la ciutat per als ciutadans.

divendres, 10 d’octubre de 2014

Alerta Patrimoni #1

Setembre ens va donar noticies alarmants pel que fa al patrimoni de Sants. Les obres al carrer de Roses feien perillar el refugi 506 i les obres al local de l'antiga teteria Malea van possar en alerta al veïnat que vol que es pugui mantenir el cartell de l'antiga herboristeria.

Ja que aquests dos casos han despertat molt interès entre el veïnat he volgut fer una petita actualització del bloc per tal d'explicar la situació actual dels dos elements.

Al carrer de Roses el toc d'alerta del veïnat va permetre l'estudi per part d'un equip arqueològic. Segur que molts us heu sorprès pel fet que el refugi no hagi aparegut, però segons aquest estudi dels arqueòlegs el refugi de Roses va ser construït a uns 12 metres de profunditat, per sota d'on s'està bastint la claveguera del carrer. Segurament això respon al fet que a tocar del refugi discorria una riera.

Pel que fa al rètol de l'antiga Herboristeria del número 16 del carrer de Riego, més d'una vintena de veïns han presentat instàncies a Districte demanant que el rètol es pugui mantenir. Però encara hi ha més, aquests mateixos veïns, després de demanar els permisos d'obra del local han descobert que no en tenia.

Això no és més que el bloc d'un apassionat de la història i el patrimoni de Sants. Jo seguiré fent el que estigui en les meves mans per alertar dels perills que poden afectar el nostre patrimoni, però l'acció veïnal no ha de servir com excusa a les administracions per alliberar-se de les seves responsabilitats.



dimarts, 30 de setembre de 2014

El Cros que no ha sigut mai un cros

Això d’utilitzar mots en anglès per referir-se a conceptes esportius, tot i que ho pugui semblar no és un fenomen actual. Abans de que la gent s’equipès amb teixits sintètics i andròmines electròniques per fer running, molts catalans ja es calçaven les seves vambes i s’enfundaven samarretes de cotó per dir que feien footing. Un mot que sona molt anglès però que en realitat els anglesos no utilitzen. Bé, o si ho fan és en camp de l’arquitectura o per descriure un pràctica sexual que inclou els peus, coses que es descobreixen llegint la viquipèdia.

No és estranya aquesta relació entre l’anglès i l’esport, ja que molts dels esports actuals es van popularitzar o van aparèixer a Anglaterra o als Estats Units. A finals del segle XIX i inicis del segle XX aquests esports van arribar a casa nostra. L’esport, fins llavors una cosa de les elits, començava a convertir-se en una activitat popular, que entre d’altres coses volia retornar l’orgull a les classes treballadores.

A Sants el ciclisme i el futbol van fer furor, i van aparèixer multitud de clubs. Però ben aviat també es començaren a practicar d’altres esports, com la natació, la gimnàstica, el basquetbol o l’atletisme. D’Anglaterra també arribava un nou tipus de cursa, els cross-country, és a dir curses camp a través. Unes competicions que es feien per circuits no urbans. La seva popularitat va fer que fos una prova Olímpica l’any 1912 a Estocolm, el 1920 a Anvers i el 1924 a París. A Catalunya una de les grans figures va ser Ángel Mur Navarro, qui anys més tard seria massatgista del Barça i pare del també massatgista Àngel Mur.

En l’esclat de l’esport popular van tenir una importància cabdal els Ateneus. Per primer cop el proletariat disposava d’espais on formar-se culturalment i a través dels quals també participar politicament. Espais que no descuidaven cap aspecte dels que formen l’individu i en els quals l’esporta també hi tenia cabuda.

L’any 1928, Zacaries Oliveres, un mestre del Colegio Español del carrer del Miracle, impulsava amb deu dels seus alumnes l’Agrupació Excursionista Sempre Avant. L’excursionisme va apropar a la gent de la ciutat al camp, convertint-se en un element cohesionador del territori, i de difusió de la cultura i les tradicions del país. Cal recordar, per exemple, com l’excursionisme va donar a conèixer el ric patrimoni romànic a casa nostra.

Aquesta agrupació excursionista va trobar allotjament a la seu de la Societat Coral la Floresta, al carrer dels Jocs Florals, i posteriorment es traslladaren al Foment Republicà de Sants, al carrer Cros. Però el nombre de socis anava creixent, de manera que finalment es van plantejar crear un ateneu propi. Oliveres va invertir els seus estalvis en el projecte i gràcies a això es van poder instal·lar al segon pis del número 2 del carrer de Riego. Naixia així l’Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant.

La tasca cultural d’aquest ateneu va ser enorme. Es van fer conferències d’aritmètica, geometria, taquigrafia, fotografia, música, comptabilitat, dibuix o puericultura entre d’altres; va editar un butlletí, va organitzar festivals literaris i musicals, una Fira del Dibuix de Sants, i va crear la Biblioteca Popular més gran de tot el Districte 7è.

El 6 de Maig de 1934 la Secció de Cultura Física de l'ateneu va convocar el Primer Gran Premi de Sants, una cursa atlètica que va rebre el suport d'alguns dels clubs més importants de la ciutat i a la que ben aviat es van inscriure alguns dels atletes més destacats del moment, el nombre d'inscrits va arribar als 170, tal com va recollir el Mundo Deportivo.  La cursa, que va sortir a les 10h del matí des del número 50 de carretera de Sants, davant de la porta de l'ateneu, es va disputar per un circuït al llarg de Sants, Badal, carretera de la Bordeta, plaça d'Espanya, Gran Via de les Corts Catalanes, Urgell, París, Tarragona, Creu Coberta i carretera de Sants.

El Primer Gran Premi de Sants no podia començar d'una manera millor, amb la participació dels grans clubs del moment: el Barça, la Associació Atlètica Nurmi, el Badalona o el Sarrià Esportiu i amb la victòria del que era una de les figures del moment, l'atleta del Barça, Àngel Mur. El podi el van completar Miquel i Gracia, atletes que com Mur eren del Barça, motiu pel qual el Barça va guanyar àmpliament la cursa per equips. Podeu llegir la crònica a El Mundo Deportivo.

Per fer l'entrega de premis també es va organitzar una xerrada "La Federació Catalana davant el moment actual" una conferència que va fer l'atleta Joan Serrahima. El popular atleta, que havia estat el primer català en guanyar el campionat d'espanya de 100 metres, en aquells moments era l'entrenador de la Federació.

Entre el primer Gran Premi de Sants i el segon el 26 d’Agost de 1934, coincidint amb la Festa Major de Sants la Secció de Cultura de l’Ateneu va organitzar una altra cursa que m'ha fet anar de bòlid, una cursa que, en record al fundador del Sempre Avant es va dir Trofeu Zacaries Oliveres. El fundador de l'ateneu havia mort el 7 de desembre de 1933 quan era president de la Comissió d’Educació i Instrucció de l’Ateneu.

La cursa la van finalitzar 37 corredors i la va guanyar un corredor de Sabadell, Odón Flandres, de l’España FC, amb un temps de 18 minuts i 2 segons. Pel que fa a clubs el guanyador va ser el Nurmi.

Trofeu Zacaries Oliveres


La segona edició es va celebrar el 28 d’abril de 1935. La cursa progressava, com demostra el fet que El Mundo Deportivo li dediquès una extensa crònica. Aquest cop els inscrits van ser menys per això 104 atletes, tot i que finalment només van córrer 68. El circuït, d’uns 7 km, va ser el mateix que el de la primera cursa. Aquest cop el guanyador va ser Francisco Camí, del Sarrià Esportiu i com a club va guanyar la Peña Pausas Edelmiro.

L’any 1936 en plena guerra molt membres de l’ateneu van anar amb les milícies a Sarinyena, al front d’Aragó. No hi ha noticies del Gran Premi de Sants durant el conflicte i és possible que es deixés de córrer, tot i que de moment no ho podem afirmar amb tota seguretat, ja que moltes competicions esportives es van mantenir arreu del país, en la majoria dels casos reconvertides en festivals solidaris per recaptar diners per les milícies o per les víctimes del feixisme. 

Però el que és indubtable és que l’entrada dels feixistes a Barcelona va significar la fi de tots els somnis dels membres de l’ateneu, que van pagar la seva implicació política amb la desaparició de l’entitat. L’arxiu va ser espoliat i molts documents van anar a parar a Salamanca i la seu de Riego va ser cedida a la Secció Femenina de Falange. I la cursa, com la resta d’activitats de l’Ateneu, va desapareixer. 

L’any 1978, un cop restaurat l’ateneu, la cursa també es va recuperar, després d’una absència de 43 edicions que no es van poder fer. En aquell moment però, potser la memòria va jugar una mala passada als socis de l’Ateneu, ja que van recuperar la cursa però li van canviar el nom. El Gran Premi de Sants es va convertir en el Cros Popular de Sants, un nom aquest “Cros” que fa referència a la prova que us citava anteriorment, el cross-country. Podem desmuntar així una llegenda popular que deia que el Cros segurament es deia així per que en origen, als anys trenta, es deuria córrer per carrers no asfaltats.

El Cros Popular de Sants no ha sigut mai un cros, però segurament aquest nom li ha donat una particularitat més en un món que s’ha omplert de curses multitudinaries. No som de les curses més grans, pel que fa a nombre de corredors, però segur que som de les poques que poden fer bandera d’una història que neix fa 80 anys i que ens enllaça directament amb la història i les maneres de fer del nostre barri, Sants.

dimarts, 23 de setembre de 2014

Quan les veritats molesten...

Coincidint amb l'inici de Festes de Sants varem presentar el col·lectiu Patrimonis Invisibles. Un grup de gent de diverses disciplines que volem destacar el patrimoni de la nostra ciutat, alertar del risc que aquest corre i denunciar-ne la seva destrucció quan totes les accions anteriors no arribin a bon port, i que ho volem fer de manera divulgativa i fent ús d'accions o intervencions a l'espai públic.

Per presentar-nos en societat varem fer una petita exposició d'un dels elements perduts a Sants, la casa de Mossèn Pere, una antiga casa de la carretera de Sants, que a banda de ser un element destacable i que ens permetia explicar la carretera, també amagava una història apassionant.

Tot i la modèstia d'aquest primer projecte, nosaltres mateixos ens varem veure sorpresos per l'expectació que de seguida es va generar al voltant: dotzenes de persones aturant-se per llegir els tres plafons, ressò a les xarxes socials, una noticia a La Vanguardia, correus de la gent que havia col·laborat amb Mossèn Pere felicitant-nos per la iniciativa...

Però totes les repercussions no han sigut tant positives. Pocs dies després de la nostra inauguració desapareixia el plafó que potser podia ser més polèmic, on s'esmentava la postura de Districte i Bisbat davant l'enderroc de la finca. Com varem veure que amb els altres dos plafons restants l'efecte funcionava igualment varem decidir mantenir-los. Ara però algú els ha retirat de les portes de la finca.

Creiem que aquests plafons únicament oferien informació al veïnat de Sants sobre una figura tant digna d'admiració com la de Mossèn Pere i sobre un edifici destacable del patrimoni santsenc. No entenem, o preferim no entendre, a qui pot molestar aquesta informació i per això volem compartir amb tots vosaltres la nostra exposició a Internet, on esperem que no aparegui algun censor d'amagat.

Podeu consultar el document sencer fent clic aquí 


dissabte, 20 de setembre de 2014

Cimentant la memòria

A l’Agost Itàlia va paralitzar la investigació sobre els pilots italians que van participar en els bombardejos de la Guerra Civil. La investigació, que havia estat impulsada per l’associació Altraitalia, tenia com a objectiu portar a 21 pilots, en cas d’estar vius, a ser extradits i jutjats per crims de guerra.

A casa nostra molta gent es va portar les mans al cap, però només es tractava d’una constatació més que davant d’uns interessos els estats, per molt democràtics que siguin, poden arribar a ocultar les seves vergonyes o aprofitar-se dels negocis dels seus predecessors règims dictatorials.

La Itàlia democràtica dels anys 50 ja va mostrar un exemple clar quan el Instituto Nacional de Industria franquista va impulsar la SEAT, que fabricaria models de la FIAT a Barcelona. No era casual que els models de la SEAT fossin FIAT, la marca italiana s’estava cobrant els serveis que havia servit a Franco facilitant els avions que van bombardejar Catalunya.



Es terrible que no es permeti investigar o que s’esborri el passat, però no cal marxar a Itàlia per trobar exemples, als carrers dels nostres barris es segueix destruint el patrimoni i de la memòria de les nostres àvies i avis. Des de principis de setembre es treballa en unes obres de millora al carrer de Rosés, entre la Rambla del Brasil i el carrer de Joan Güell. Una actuació que transformarà el carrer en plataforma única i permetrà soterrar les línies aèries, així com millorar la xarxa de clavegueram.

Aquestes obres però segurament faran desaparèixer el refugi 506 que creua per sota el carrer, des de la Rambla Brasil al pati de la Casa Gran. I malauradament no és el primer, en els darrers 15 anys a Sants, Hostafrancs i la Bordeta podem constatar la destrucció total o parcial d’uns 7 refugis antiaeris. Un nombre que molt probablement sigui molt superior pels silencis de les constructores i l’opacitat de l’administració.

Alguns d’aquests refugis són el 15 al carrer Sagunt, el 397 al carrer de Noguera Pallaresa, el 722 al carrer de Bonaventura Pollés, el 741 al carrer de la Espanya Industrial, el 742 al carrer de Juan Bravo, el 870 al carrer Consell de Cent o el 877 al Passatge de Toledo. A banda d’aquests actualment també perillen els refugis del carrer de Roger i del carrer de Juan de Sada, afectats per un projecte urbanístic.

Cal un estudi i una catalogació en profunditat de tots els refugis existents a la ciutat i que l’Ajuntament faci públics, si existeixen, per quins criteris uns refugis es conserven i d’altres són enderrocats sense que ni tan sols es documentin.

dijous, 18 de setembre de 2014

Petits tresors locals en perill?



Les obres que s'estan duent a terme al local del número 16 del carrer de Riego han fet saltar l'alarma. Hi ha el perill que que es perdi un element tant característic com és el cartell de l'antiga herboristeria, un comerç que encara és molt recordat pel veïnat del barri. 

El local també va acollir fins al juny del 2013 la que va ser segurament una de les teteries amb més encant de la ciutat, la Malea, un negoci que, encertadament, va mantenir aquest petit patrimoni dels Santsencs.

dilluns, 1 de setembre de 2014

Patrimonis invisibles que es fan visibles

Refugi del carrer de Roses
En breu han de començar les obres del clavegueram al carrer de Roses. Unes obres que molt probablement deixaran al descobert un dels molts refugis antiaeris que es van edificar al nostre barri, el número 506. Aquest refugi va ser edificat al subsòl del carrer i del pati de la Casa Gran

A la imatge de dalt podeu veure un plano de l'Arxiu Administratiu de Barcelona que mostra per on passava el refugi i quines sortides tenia. Si mireu el plano, entre d'altres coses veureu com la Riera d'Escuder arribava fins a Roses, un fet que va canviar després que se'n privatitzes el terreny

Seguint aquesta referència, fins i tot pels que no entenen gaire d'obres públiques, seria molt fàcil ubicar un refugi com aquest. Des de fa anys, en centenars d'obres públiques, s'han destruït elements del nostre patrimoni, tot i que qui té totes aquestes referències és l'Arxiu Administratiu del propi ajuntament. A Barcelona es van construir uns 1.500 refugis i està clar que no es podrien mantenir tots, com també està clar que si un carrer necessita clavegueram aquest s'ha de construir, però davant d'aquestes obvietats caldria que existís algun tipus de criteri que ens indiqués quins refugis cal conservar. 

I en qualsevol cas, sabent que el refugi emergirà de l'oblit quan comencin les obres, no cal que les administracions facin l'habitual numeret del desconeixement. Els refugis eren documentats, tenien números de registre i es conserva aquesta documentació. Els veïns ho saben, els també historiadors ho sabem i a la imatge d'aquest bloc en teniu la prova. No soc jo qui puc decidir que fer-ne, però com a historiador si que em toca reclamar a les administracions que, estableixin algun criteri per saber que es conservarà i que no i, si no hi ha alternativa, que com a mínim documentin convenientment tots els refugis i facin el possible per explicar-ne la història al veïnat.

A l'enllaç trobareu el mapa amb tots els refugis que he pogut documentar.


Mostra Bombardejos i refugis en un mapa més gran

dissabte, 23 d’agost de 2014

Sants 214, un Patrimoni Invisible del veïnat de Sants

Tots els que seguiu el bloc haureu pogut veure que aquest estiu he estat més aviat inactiu. Però això no vol dir que no hagi estat fent feina. Us presento el projecte #patrimonisinvisibles. 

Amb aquest projecte veïns i veïnes de Sants, coneixedors de la història local i el patrimoni arquitectònic i artístic volem reivindicar i posar en valor elements del barri que s'han perdut o que corren perill de desaparèixer. Per aquest motiu, i aprofitant la Festa Major de Sants, moment en el qual els carrers s'engalanen i treuen el millor de si mateixos, nosaltres hem volgut fer el mateix i compartir els fruits de la nostra recerca amb el veïnat.

Hem volgut començar per la casa de Mossèn Pere, un casa que va anar a terra ja fa més d'un any. Volem que aquest projecte ens ajudi a portar a la llum històries que passarien desapercebudes si no fos per accions com aquestes.

Us convido a seguir l'etiqueta #patrimonisinvisibles i a apropar-vos fins al 214 de carretera de Sants.



  

dilluns, 18 d’agost de 2014

La cèntrica estació de Sans

Avui he volgut compartir amb vosaltres un fragment d'un article publicat al número 164, el 18 d'agost de 1930 a la publicació El Ressò. És un article sobre l'estació de Sants. L'any 1925 es va enderrocar l'antiga estació i les obres es van perpetuar. Un testimoni més de la història complicada que els veïns de Sants hem tingut amb el tren.

En fi, senyors, la companyia carrilera, encara que sembla que no s'hagi de preocupar de la nostra població, deu tenir en consideració totes aquestes remarcables condicions beneficioses, i per tal de no treure aquestes il·lusions va disminuint, cada dia més, l'activitat de les obres de la via amb el fi humà de que s'allarguin indefinidament, ja que no té cap importància que la població de vuitanta mil habitants del nostre ex-poble disposi d'una estació cèntrica.

Lluís Fildor.

CIUTADANS DE SANS

Ja fa prop de cinc anys que duren les obres de l'estació!

Se'ns va enderrocar l'estació del carrer del Riego. Ja fa cinc anys.

dimecres, 9 de juliol de 2014

Cendres del Passat

No hi ha gaires novel·les que tinguin el nostre barri com a escenari: Seixanta Minuts, de Josep Miracle o Fred als peus, d'Àngel Casas potser són dos casos excepcionals. Per això sempre és una bona notícia que se'n publiqui una, i molt especialment quan aquesta és el fruit d'un esforç personal d'autoedició.

Divendres vinent a les 19h tindré el plaer de participar en la presentació de Cendres del Passat, una novel·la del company i veí Rafel Casas que es desenvolupa al llarg d'un temps i d'uns espais que em fascinen. 

Fa pocs dies, editant una de les entrevistes d'Enregistrem la Memòria, vaig descobrir que una hostafranquina il·lustre, la Núria Tubau, autora teatral i impulsora amb Martí Olaya, el seu home, dels Cicles de Teatre de Cavall Fort, aprofitava les estades estivals a Alp per escriure una obra de teatre per any.

I això em va confirmar, un cop més, l'existència de camins invisibles que sense que en siguem conscients uneixen paisatges i persones per lluny que estiguin. Em reservo per un altre dia, per no trencar aquesta imatge poètica, una història bastant surrealista i divertida de com una de les festes més sonades i esbojarrades de la Cerdanya, una d'aquelles que d'aqui a uns anys serà una tradició ceretana de tota la vida va ser forjada en una tarda a un bar de Sants.

Us espero divendres al Mercat!


SINOPSIS

La història d’una dona predestinada a ser anul·lada, però que respira llibertat per aixecar el cap i començar a nedar vigorosament a contracorrent. Un home que neix amb el camí triat i la por a sortir-se’n. Un arxiver incansable que té a les seves mans les regnes d’altres vides. 

La por a perdre, a compartir decisions vitals marca els trajectes dels protagonistes que uns cops convergeixen i d’altres marxen en sentits oposats. Una obstinació a desenterrar la memòria oblidada i caminar al caire de l’abisme.

Els protagonistes naveguen per una mar embravida de dubtes, sobre un rerefons ara rural, ara industrial, on l’esclat de llibertats no és més que una onada brutal que sacseja una fràgil embarcació.

Una història que neix sobre les cendres del nostre passat i es despentina amb la força del vent del nostre futur. Un present que dóna veu a una parla secular, la cerdana, que es resisteix a morir amb tota una manera específica d’entendre el món ni millor ni pitjor que la de les grans ciutats, només diferent.

Una història local de la Cerdanya, Sants i el Rosselló amb la pulsió universal de les passions humanes. Un escenari on el fum de les fàbriques i les cendres del passat omplen de flames el present.

Una història d’uns protagonistes, la Clara i en Jacques, que busquen la nit pels asmaris, és a dir, cerquen l’impossible a la república dels somnis.

El trobareu per internet en el bloc del Rafel i, de moment, a les llibreries: Abacus, Laie, La Ciutat Invisible. Vicky …

dijous, 3 de juliol de 2014

La Rosa de Foc 2014

Els dies 11, 12, i 13 de Juliol tindrà lloc la segona edició de les jornades històriques La Rosa de Foc. Aquest any tinc el plaer de participar fent una xerrada sobre les revoltes ludites a Catalunya. Us adjunto la informació de les jornades



L'agost de 1909, el periodista hispanouruguaià Antonio Loredo des del diari La Protesta batejà la ciutat de Barcelona amb el nom de La Rosa de Foc. El terme envoltat de romanticisme i d'ardor revolucionària, definia clarament el clima de combativitat en que s'hi vivia. Una Barcelona amb una història plena de revoltes populars causades per la fam i les males condicions de vida. Revoltes que feren a aquelles persones anònimes per un temps lliures.

Aquestes jornades, organitzades per segon any consecutiu, pretenen ser un repàs per la memòria d'aquests sense nom...

Programa

Divendres 11 de juliol, 19:30h
"La vaga de lloguers i el sindicat de la construcció de CNT entre abril i desembre de 1931" per Manel Aisa, llibreter i membre de l'Ateneu Enciclopèdic Popular.

Dissabte 12 de juliol, 19:30h
"La Negreta en la Barcelona del rebombori del pa" per Elsa Plaza, il·lustradora, redactora, escriptora i professora d'Història de l'Art a l'Universidad Autónoma de Barcelona.

Diumenge 13 de juliol, 19:30h
"Persones contra màquines, les revoltes luddites a Catalunya" per Agus Giralt, historiador i autor del llibre "Del somni al silenci. Segona República i Guerra Civil".

Les xerrades tindran lloc a l'Espai Obert, al carrer Violant d'Hungria 97.

dilluns, 16 de juny de 2014

Més que un espai, una escola de lluita

CSA Can Vies

Unes hores després de les eleccions europees, encara amb la ressaca electoral, va començar el desallotjament de Can Vies. La dita ressaca deuria ser d’un alcohol molt dolent per què els mitjans van silenciar el fet durant hores. De fet al Periódico de l'endemà, tot i l’estat de setge policial que encara vivia Sants, no es feia referència fins a la pàgina 39 i només parlant dels disturbis.

El primer i pitjor efecte de tot plegat? Doncs que només va caldre un dia de violència per tapar l’activitat que un centre social del barri ha tingut durant 17 anys. Fins uns dies més tard la premsa no es va començar a plantejar que era Can Vies i que feia que la resposta veïnal fos tant gran. Llavors es va parlar de la cultura associativa de Sants, dels orígens obrers, de la tradició de lluita, dels moviments socials... Però crec que hi ha algunes qüestions que no s’han esmentat prou sense les quals no es pot entendre l’origen del conflicte.

A Barcelona un dels temes que històricament l’administració no han sabut solucionar és el dels joves. Els gestors de la vida pública, tant els actuals com els anteriors, només han entès la joventut com una etapa de formació tècnica que hauria de permetre al jove, en un futur, ser útil a la societat, o el que ells entenen per societat: el capital.

Però segurament aquest model que els ha servit durant tants anys, amb l’actual situació de crisi, no serveix. El 50’7% de la població entre 16 i 24 anys es troba a l’atur, sense gaires més esperances que les de marxar a l’estranger a malvendre els seus coneixements i la seva mà d’obra. Joves i no tant joves amb molta formació i socialment conscients es troben resignats a oficis temporal i precaris. Encara que sigui per una excusa, no és aquest un motiu suficient per a un esclat social?

Per a molts la joventut no és més que una malaltia que dura fins que els individus es converteixen en pagadors d’impostos i consumidors de bens. Però només cal revisar la història més recent de Sants, Hostafrancs i La Bordeta per descobrir com els joves són més que tot això, i com de generació en generació hi ha hagut gent que s’ha mogut per ser escoltats i participar en la creació d’un barri més just.

Segons les estadístiques de l’Ajuntament a Sants hi viuen 41.057 persones, a Sants-Badal 24.351, a La Bordeta 18.577 i a Hostafrancs 10.313. És a dir que a un territori on hi viuen 94.298 persones no hi ha cap espai municipal pensat pels joves o on els joves puguin participar. Això contrasta si comparem amb barris veïns com per exemple Les Corts, que té 46.183 habitants i si disposa d’un Casal de Joves.

Quina és la raó d’aquest greuge? Potser és que els joves de Sants no tenen la necessitat de participar en la vida social del barri? Al contrari, a tall d’exemple només cal estudiar un sector com és el de l’educació en el lleure, per veure com als nostres barris hi ha un ampli teixit associatiu infantil i juvenil que inclou: l’Agrupament Escolta i Guia Montserrat Xavier, l’Agrupament Escolta i Guia Puig i Moliner, l’Agrupament Escolta Joan Maragall, l’Agrupament Escolta Skues, l’Esplai Espurna, l’Esplai La Lluna, l’Esplai Sant Medir, l’Esplai Turons, l’Esplai Xiroia i el Mijac Sant Medir. Esplais i caus que porten anys treballant en xarxa i organitzant activitats importants per al barri com ara l’AcampaSants.

AcampaSants al Parc de l'Espanya Industrial, fotografia de El3.cat

Deu entitats, que en total mouen més de 600 infants i joves, fent una tasca fonamental que està alliberant a l’ajuntament d’una de les seves obligacions de servei. I que tanmateix en alguns dels casos, tot i l’evident utilitat pública de la seva funció, no tenen assegurat ni tan sols un sostre. Com exemple l’esplai Turons que porta quasi deu anys canviant de seu com a conseqüència dels projectes especulatius de Caixa de Catalunya i de la manca de solucions definitives del Districte.

Potser és justament el fet que els joves de Sants han sigut sempre actius i han buscat alternatives l’excusa perfecta per la deixadesa municipal sobre aquest tema. Un altre episodi històric és l’engany que el districte, dirigit per Pere Alcober, va fer l’any 1999 a 20 entitats juvenils de Sants que fins llavors tenien el seu espai a la Casa del Mig. Amb l’excusa de fer obres de manteniment i amb la promesa que les entitats recuperarien l’espai original aquestes van abandonar un equipament que, reconvertit en despatxos municipals en la seva major part, ja no se’ls va retornar.

De poc va servir la mobilització de les entitats que es van organitzar en la plataforma La Nostra Casa del Mig, com de poc van servir les mobilitzacions que la Taula de Joves de Sants va organitzar els anys 2005 i 2006 reclamant espais pels joves del barri. I mentre ha durat aquest temps d’assemblees, de reunions amb districte, de manifestos, de jornades de debat i reflexió... dues generacions de joves s’han fet adults, sense que hagin pogut gaudir d’un local.

Acció de la Taula de Joves de Sants a la Casa del Mig l'any 2005

Però mentre el manà de l’Ajuntament no arribava molts joves del barri, moguts per la seva necessitat de canviar la realitat, van tirar pel dret, omplint de vida un espai que feia anys que era abandonat. El 10 de maig de 1997 naixia el Centre Social Autogestionat Can Vies. Un espai que ha acollit multitud de col·lectius i projectes al barri: grups de teatre que no trobaven lloc als centres cívics; grups de música que no es podien permetre llogar un local d’assaig; espais de debat i reflexió; espai per activitats culturals i pel lleure, que no tenien cabuda enlloc més del barri i fins i tot per un mitjà de comunicació com és La Burxa, un altaveu pel veïnat de Sants i per les seves lluites.

Però el que no han entès els polítics, o potser el que sí que han entès i molt bé, és que Can Vies en 17 anys de vida s’ha convertit en molt més que en un espai on van els joves a fer activitats, Can Vies ha esdevingut una escola de lluita on molts han descobert que només necessiten l’empatia i la solidaritat dels seus veïns per iniciar projectes, per canviar les coses. Personalment a Can Vies és on vaig sentir a parlar per primera vegada de la bombolla immobiliària, de l’especulació urbanística, del decreixement, del model cooperatiu o de la lluita dels immigrants per ser reconeguts com a ciutadans.

Vaga de Fam d'Immigrants per aconseguir papers a Can Vies

Potser el funcionament de Can Vies podria millorar, i segur que hauria d’aconseguir obrir-se més encara a tots aquells veïns i veïnes que aquests dies opinen sense ni tan sols haver-hi entrat mai. Però haver viscut 17 anys sota l’amenaça d’un desallotjament segur que no ha ajudat.

La llei no pot anar mai per davant de la justícia, i això és una cosa que saben molt bé tots els veïns de la ciutat que als anys setanta es van mobilitzar pels seus drets i per defensar els barris. Ho sabem a Sants on la lluita, per exemple, va aconseguir que tinguem un parc com el de L’Espanya Industrial on hi hauria hagut pisos; ho saben a l’Eixample on els veïns van salvar la Casa Golferichs de l’especulació de Núñez; ho saben a Nou Barris, on el veïnat va ocupar i enderrocar una planta asfàltica per convertir-la en un Ateneu que avui en dia és exemplar a la ciutat, i ho saben a la majoria dels barris de la ciutat.

dilluns, 12 de maig de 2014

Els refugis del carrer de Roses

Avui comparteixo amb tots vosaltres un dels planols on es poden veure els refugis del carrer de Roses, a l'alçada on hi ha la Casa Gran.

Refugis del carrer Roses

Si voleu buscar la resta de refugis de Sants, Hostafrancs i La Bordeta els trobareu en aquest mapa.


Mostra Bombardejos i refugis en un mapa més gran

Al següent enllaç també trobareu la informació sobre cadascun d'aquests refugis.

Tots els refugis de Sants, Hostafrancs i La Bordeta

Después de Dios, Muñoz


Magnífic documental de 30 minuts sobre la família Muñoz Ramonet, els propietaris de Can Batlló. Us l'enllaço.

"Después de Dios, Muñoz" és una de les frases amb què la Barcelona de la postguerra definia el poder de Julio Muñoz Ramonet, l'empresari que va acumular una immensa fortuna gràcies a l'estraperlo i als contactes amb el règim franquista.

Después de Dios, Muñoz

dilluns, 5 de maig de 2014

Donar veu a la memòria

Donar veu a la memòria és un projecte que pretén recuperar les veus dels adolescents del passat i difondre-les a través d’un espectacle teatral realitzat pels alumnes de l’Institut Lluis Vives de Barcelona. Oberta a tot tipus de públic, les obres susciten la reflexió i el record dels espectadors i enceten un diàleg on poder compartir, debatre i ampliar la memòria històrica dels fets representats.

dilluns, 28 d’abril de 2014

Sants, territori lliure per especular (segona part)

L'Alcalde Porcioles durant una visita de Franco a Barcelona

La política del desarrollismo, impulsada per l’alcalde Porcioles, va deixar arreu de Barcelona centenars de nyaps i Sants tampoc se’n va escapar. El pla que l’ajuntament va aprovar l’any 1963 afectava el nostre barri de ple amb obres com l’obertura de l’avinguda de Madrid, la plaça Cerdà, la Riera Blanca, la plaça Salvador Anglada (actual plaça de Sants) i els jardins de la plaça del Centre. 

Però si una d’aquestes obres va marcar definitivament el barri va ser la construcció del Cinturó. Per entendre aquesta obra cal que tornem molts anys enrrera quan es va aprovar el pla d’Eixample. El projecte de Cerdà tenia un defecte, no sol•lucionava bé les comunicacions entre els antics pobles. Per aquest motiu, l’any 1901, l’ajuntament va convocar un concurs per al “Plan de Enlaces de Barcelona y Municipios Circunvecinos”. Un l’arquitecte occità, Léon Jaussely, en va ser el guanyador. Jaussely va pensar un sistema de vies de circumvalació que no es van arribar a realitzar, però que va influir en tots els plans posteriors, com és el cas de la Ronda del Mig. 

Aquest projecte de principis del segle XX es va materialitzar als anys setanta. Però les avingudes monumentals de Jaussely es van reconvertir en una autopista metropolitana. Una ferida que des de la Zona Franca cap a Les Corts es va obrir aixecant un mur entre barris i destramant la xarxa urbana.

La ronda es va obrir pas pel mig de Sants sense respectar ni veïnat ni patrimoni. Una de les places que va desapareixer, la plaça de Victor Balaguer, era l’espai on hi havia hagut l’antic ajuntament de Sants. A Badal el carrer s’eixamplava passant de 30 a 50 metres d’amplada, afectant 800 habitatges.

Una prova factible de com funcionaven les coses en época de Porcioles la trobareu mirant en un mapa actual la Ronda del Mig. Aquesta segueix un traçat recte per Sants i per Les Corts però quan la Gran Via de Carles III es converteix en la Ronda del General Mitre la via fa un gir absurd. Un gir per esquivar la Clínica Corachan. A Sants la via podia esquarterar un barri però per sobre de la Diagonal aquesta s’havia d’adaptar.

La lluita del veïnat per salvar les vivendes es va concretar amb la creació de l’associació de Veïns de Badal, Brasil i la Bordeta, que aconseguiria salvar el tram entre Pavia i la Carretera de Sants i que als anys noranta seguiria lluitant fins aconseguir la cobertura del cinutró. 

L’any 1983 Maragall concedia la medalla d’or de la ciutat a Porcioles. Una decisió incomprensible si pensem que aquest alcalde va esguerrar Barcelona, però no hem d’oblidar que durant l'etapa Porcioles Maragall ja era alt funcionari de l’ajuntament.

divendres, 25 d’abril de 2014

Sants, territori lliure per especular (primera part)

Alfons XIII visita la España Industrial
L’any 1941, sense que existís cap pla previ, es va decretar mançana industrial el sector de la Riera de Magòria que vorejava la España Industrial. D’aquesta manera empresa va poder ampliar la fàbrica construïnt tres edificis per l’acabat de panes. Responent a la política paternalista dels Muntadas també van edificar un parc d’esports, el casinet, un teatre, uns billars, una biblioteca, un camp de futbol i una pista de tenis.

Segurament el franquisme premiava d’aquesta manera als Muntadas pel seu suport al llarg de la Guerra Civil. Tres anys més tard Josep Maria Albert i Despujol, el baró de Terrades, que era l’amo de la fàbrica, seria nomenat alcalde de Barcelona.

Durant el franquisme encara trobem més casos de corrupció a La España Industrial. L’any 1953 al Pla Comarcal de Barcelona l’illa de la fàbrica apareixia com tolerancia vivienda e industria y casco urbano una categoria que permetia edificar 1’75 m² construïts per cada m² de terreny, cosa que volia dir que en l’espai de la fàbrica hi podrien haver 2.472 habitants. L’any 1967 la qualificació que es demanava era la de ensanche intensivo, que augmentava l’edificabilitat fins als 3 m² per cada m² de terreny, que equivaldria a 5.618 habitants. Però quan finalment la fàbrica es va tancar el projecte del propietaris ja preveia habitatges per a 9.250 persones. 

Un projecte que els Muntadas començarien directament als terrenys de l’antic camp de futbol amb els grans blocs que encara avui podeu veure si camineu pel carrer del Rector Triador. Però per sort els veïns van aturar el projecte aconseguint guanyar el verd, si no tota la España Industrial seria igual. 

La corrupció durant el franquisme arribaria al màxim durant el mandat de Porcioles, alcalde de Barcelona des de l’any 1957 i fins al 1973. Un llarg mandat de setze anys que estaria marcat pel desarrollismo. El creixement descontrolat, les aberracions urbanístiques i la carta lliure per constructors i especuladors com Josep Maria Figueras, Josep Lluís Núñez, Joan Antoni Samaranch o Román Sanahuja i Bosch, marcarien per sempre la ciutat.

L’any 1963 l’ajuntament de Barcelona aprovava un pla que afectava profundament Sants. Entre moltes d’altres obres es preveia l’obertura de l’Avinguda de Madrid. Una via que inaugurarien Porcioles i Carlos Arias, l’alcalde de Madrid, l’any 1966. Aquesta nova via ample no només responia a les necessitats de comunicació, també permetia la reedificació en altura i obria una porta als especuladors i a la destrucció del territori i del patrimoni.

divendres, 4 d’abril de 2014

De la utopia al camp de concentració

Un nou llibre es presentarà en els propers dies al barri, "De la Utopia, al camp de concentració". Us adjunto la convocatòria del Secretariat d'Entitats. La presentació dijous 10 d'abril a les 19h.

dijous, 27 de març de 2014

De què està feta Barcelona? (segona part)

L’Exposició Universal de 1888 va situar Barcelona al mapa mundial. El recinte, de 380.000 metres quadrats tenia l’Arc de Triomf com a porta d’entrada i s’estenia pel Parc de la Ciutadella, el zoològic, i part de l'actual Estació de França fins al lloc on avui s'ubica l'Hospital del Mar.

Barcelona havia crescut desorbitadament. Si l’any 1850 la ciutat tenia 187.000 habitants, el 1888 la població va arribar als 530.000 habitants. I en conseqüència l’activitat a les pedreres es va multiplicar. Només a Sants, a principis del segle XIX fins a 30 famílies vivien de l’extracció a cel obert a les pedreres. 

Les autoritats van abolir els privilegis dels propietaris sobre les extraccions a la muntanya, fet que va fer que centenars de famílies vinguessin de pagès per treballar a les pedreres. Moltes es van construir barraques properes a les canteres, sent l’inici del barraquisme a la muntanya. Cap a l’any 1914 hi havia 5.000 barraques a Montjuïc.

Als anys vint l’expansió de la ciutat va continuar amb la construcció del metro i amb l’exposició Internacional del 1929, un esdeveniment que significaria la primera ordenació urbanística de Montjuïc. Molts obrers arribarien de Múrcia i Almeria per treballar en aquestes obres i alguns dels quals acabarien  instal•lats a les barraques de Montjuic, on van créixer barris com la Cadena, la Magòria o el Polvorí, barris construïts pels mateixos obrers en els dies de festa, aprofitant tota mena de materials.

El treball dels obrers durant aquells anys va ser en condicions d’explotació brutals. Al mínim de dotze hores de treball de dilluns a dissabte, s’afegia el fet de treballa en condicions molt extremes i amb una remuneració econòmica mínima, sense cap subsidi en cas de malaltia o accident del cap de família o en cas de perdre la feina. 

A pocs mesos de l’Exposició del 29 les institucions van voler amagar aquesta Barcelona que no els agradava, tot i que era la que construïa la nova ciutat, i van enderrocar les barraques properes a la Fira. Per si això era poc també van  edificar un llarg mur al voltant del recinte firal.

Al llarg del segle XX les pedreres acabarien quedant abandonades i reutilitzades. Algunes s’acabarien convertint en abocadors escombraries, altres en fossa comuna i en algunes acabarien instal•lant-se equipaments esportius o de lleure, com l’estadi Serrahima, la Fuixarda, el Sot del Migdia o el Jardí Botànic.

Les pedreres d’on van sortir els materials amb que es va aixecar la ciutat de Barcelona van quedar d’aquesta manera amagades a la muntanya, com també quedaria amagada la història dels treballadors que van fer aquesta com és avui en dia.