dilluns, 28 de novembre del 2011

Enregistrem la memòria, la vida quotidiana





Avui a Enregistrem la memòria els nostres protagonistes ens parlaran sobre la vida quotidiana.

dilluns, 21 de novembre del 2011

De Collblanc als camps d'extermini

Molt sovint els nostres noms responen al criteri, podríem dir fonètic, dels nostres pares. Ens diem com ens diem perquè a la nostra mare o al nostre pare els agradava aquest nom. Però de vegades fins i tot els noms amaguen històries molt importants per a les famílies. Històries que es volen recordar però sobre les quals, de vegades, durant molt de temps no es va poder parlar.

El meu pare, de qui ja us he parlat en d’altres ocasions a causa de la seva militància veïnal, es deia Eugeni, i com veureu, el seu nom no va respondre a cap casualitat.

La meva família paterna sempre havien viscut al barri, entre Hostafrancs, on va néixer la meva àvia, i Collblanc, on va néixer el meu pare. Amb la guerra el germà petit de la meva àvia, Eugeni Querol Puyo, que havia nascut el 1916 i tenia per tant vint anys, va marxar a lluitar al front com a voluntari. L’any 1938 va assolir el grau de tinent com a recompensa per la seva distingida actuació a la 224 Brigada Mixta de la 60a Divisió, unitat que entre d’altres campanyes va participar a la Batalla de l’Ebre.

Eugeni Querol Puyo

Amb la derrota republicana l’Eugeni es va veure obligat a marxar a l’exili. La seva graduació i el fet de ser voluntari l’haurien condemnat a mort de manera automàtica en cas de caure en mans feixistes. Però França, el país de la Llibertat, de la Igualtat i de la Fraternitat, no va oferir gaires millors perspectives als republicans i els rebé com a bestiar a camps de refugiats construïts en molts casos sobre la sorra de les platges, en condicions inhumanes, separant a més homes i dones. Molts hi van morir.

Fins aquí la història que ens havia arribat, en boca de la meva àvia, quan jo era petit. Alguns anys més tard els van notificar la seva mort sense confirmar ni on ni quan ni de quina manera havia mort. La meva àvia ho va acceptar i es va vestir de dol, però la seva mare li va prohibir dient-li que si no havia vist al seu fill mort ella no es vestiria de negre. La meva àvia va decidir que si no mantenia el dol pel seu germà no ho faria per ningú més, i així ho va fer. I aquesta història es va quedar així fins que fa uns dies vaig descobrir, com sempre per casualitat, el seu final, o com a mínim una part d’aquest, un final que es va produir molt lluny de la Catalunya nord.

Camp de refugiats  d'Argelers.

L’any 1939 França va crear les Companyies de Treballadors Estrangers com una alternativa al servei militar francès, a les quals es van apuntar, en un principi voluntàriament 20.000 milicians. Però amb l’inici de la Segona Guerra Mundial el govern francès va decidir oferir tres opcions als refugiats: tornar a l’Estat espanyol de Franco, que en molts casos significaria la mort i en la resta anys de treballs forçosos; allistar-se a la Legió Estrangera, que significava convertir-se en carn de canó de l’avantguarda de l’exercit francès o bé anar a les companyies de treballadors a reforçar la línia Maginot, l’obra defensiva que havia d’impedir la invasió alemanya i que va ser un fracàs estrepitós.

Eugeni Querol Puyo es va integrar en aquestes companyies i va estar treballant fins que el juny de 1940 va ser capturat a Saint-Dié-des-Voges. Sols un més abans naixia el meu pare i rebia el seu nom. Llavors va ser portat a l’Stalag V-D, un camp de presoners de guerra a Estrasburg, al qual molts presoners arribaren caminant. Allà se li va assignar la matrícula 3.276, el primer dels molts números que substituirien el seu nom.

L’onze de desembre de 1940 va sortir d’aquest camp en un comboi que transportava 846 republicans cap als camps d’extermini de Mathausen, Gusen i Hartheim. De tots aquests en moririen 499. Viatjaren durant tres dies en trens, generalment de bestiar, tancats sense aigua i quasi sense aire, separats de les seves famílies.

Van arribar a Mauthausen el 13 de desembre a la una i mitja de la matinada enmig d’una forta nevada i foren trets dels trens. Com a rebuda les mossegades dels gossos i els cops de culata dels SS, que remataven als que queien.

Eugeni Querol Puyo va ser matriculat a Mathausen amb el número 5166, però no va ser aquest l’escenari final de la seva vida. El 21 de novembre de 1941 va ser traslladat al camp annex de Gusen, fent el camí a peu. Aquí la seva matrícula va ser la 14.657.

Gusen era considerat el camp final, on els presoners feien les tasques més dures i on les condicions de vida eren pitjors, era el lloc al que anaven a parar els presoners que els nazis ja no consideraven productius, els malalts i els febles, per matar-los i fer lloc a Mauthausen.

Treball al camp de Gusen


I a Gusen va ser on els nazis finalment van acabar amb la seva vida el 24 de gener de 1942. L’Eugeni tenia sols vint-i-sis anys, dels quals havia passat sis lluitant contra el feixisme primer i després patint-lo. Els morts al camp eren incinerats o enterrats sense més referència que el seu número de matrícula. A Sants però, el meu pare, amb el seu nom en va recordar la memòria.

Moltes gràcies a l'Amical de Mauthausen i al Centre d'Estudis de l'Hospitalet pel seu suport en aquesta cerca.

Us recomano el llibre L'Hospitalet lloc de memòria. Exili, deportació, repressió i lluita antifranquista realitzat pel Centre d'Estudis de l'Hospitalet, gràcies al qual he descobert aquesta història que m'és tant propera.

Enregistrem la memòria, el barri





Avui a Enregistrem la memòria, el programa de Sants 3 Ràdio, descobrirem com eren els nostres barris: Sants, Hostafrancs i La Bordeta.

dilluns, 14 de novembre del 2011

dijous, 10 de novembre del 2011

Jornades d'Homenatge al Maquis

Com bé sabeu tots els que sou seguidors d'aquest bloc sempre intento publicitar tots els actes relacionats amb la història que tenen lloc al nostre barri. Al llarg d'aquesta setmana el Col·lectiu Negres Tempestes està organitzant unes jornades d'homenatge al Maquis a les quals es podran descobrir molts aspectes sobre aquesta guerrilla antifranquista.  Us deixo amb l'explicació que el col·lectiu fa de les jornades.
Les Jornades d’Homenatge al Maquis es fan, dins del marc de la XIV Marxa en Homenatge als Maquis, per recordar la resistència llibertària antifranquista i revolucionària, que durant la llarga dictadura van causar grans problemes al règim totalitari de Francisco Franco, l’església catòlica i als poders empresarials i financers de torn, lluitant per la llibertat, la justícia i, en aquest cas, per l’anarquia.

El Maquis va ser una guerrilla anarquista, tant ofensiva com defensiva degut a la seva situació estratègica prop de la frontera amb França que feia que no haguessin de fugir simplement a la muntanya i que va estar donant suport durant molts anys a la dissidència espanyola.
Generalment actuaven allà d’on eren originaris, ja que els contactes, coneguts i companys els havien fet a escola, a la feina, allà on havien viscut. Això fa que també hi hagués guerrilla urbana dedicada a fer accions i expropiacions a les ciutats.

És per això que des de fa cinc anys s’organitzen activitats en homenatge a aquells que van lluitar contra un règim del que sembla que encara no ens haguem deslliurat del tot. I és per això que enguany us presentem un seguit d’activitats en la seva memòria:

Degut a la pluja del passat diumenge, la ruta es canvia de data: Diumenge 13 de novembre, 11h, plaça del Bonsuccés: Cinquena Ruta d’Homenatge als Maquis.

Dijous 10 de novembre, 20h, Ateneu Llibertari de Sants (c/Maria Victòria, 10): Frederic, el Bosquerol de Riuprimer, ens parlarà de les diferents àrees i èpoques d'actuacio del maquis a casa nostra, després de la guerra civil espanyola.

Dilluns 14 de novembre, 19h, Centre Social de Sants (c/ Olzinelles, 30): “Els Maquis a Catalunya 1939-1963”. (A càrrec de Ricard de Vargas Golarons) Presentació debat i projecció del documental.


dilluns, 7 de novembre del 2011

Enregistrem la memòria, la Postguerra (1a part)





Aquesta setmana a Enregistrem la memòria parlarem sobre uns temps molt durs de manca de llibertat, de fam, de cartilles de racionament i d'estraperlo, la Postguerra.

dissabte, 5 de novembre del 2011

S'ha de fer cultura


Els anys vint i trenta del segle XX van ser veritablement revolucionaris culturalment i trencadors en molts sentits. A Barcelona el Music-hall i els espectacles del conegut genere frívol van triomfar entre un públic, majoritàriament obrer, que volia escapar de les rutines diàries, però també entre una burgesia de nous rics que volien ostentar les seves fortunes.

Als barris, als ateneus i especialment a moltes cooperatives, que eren llocs de trobada de la gent treballadora del barri, es van organitzar molt sovint espectacles de music-hall i tardes ball que tenien molt èxit. Però com sempre passa les ments benpensants eren ccrítiques amb aquests espectacles que creien immorals. Us deixo a continuació un document que crec no te preu i que ens pot ajudar a situar-nos en el pensament de l’època, un article d’opinió al diari El Ressò de Sants. He decidit transcriure el document tal com el vaig trobar sense fer cap correcció.

S’ha de fer cultura

Barcelona en el temps present, resta ben constatat, que pren un caire perisenc del qual en fa gran relleu.

Tenim per Montmatre el nostre tan habitual Paral·lel, centre de les diversions més frenètiques ensems paradoxals, i s’ha descobert que existeix per aquell Moulin de la Galette un lloc del proletari districte de Sans.

Avui, aquest foc d’esbargiment anti-cultural ha pres tant increment que ses pecaminoses flames han vingut a prendre la pulcritud que regnava en la nostra barriada.

És abastament inveterat el que en totes les societats, siguin del matís que es vulgui i en totes les cooperacions, hi hagi llur comissió cultural, la qual ha de vetllar per tots els actes que puguin demostrar el més ínfim grau de cultura.

Però malauradament no és així i és vergonyós constatar-ho.

Tenim com a exemple una cooperativa a la nostra barriada, casal de germanor on sempre s’havien representat actes de vertadera cultura que feien més mereixedors els membres que la regien.

Però com sigui que en aquest món tot pren transformació, aquell casal de germanor, allí on la cultura era tan habitual, s’ha convertit en un dels centres dignes tan sols dels barris que abans he esmentat.

Allí es balla l’agafat per tota festa. Música grollera, poca-solta, xibarris escandalosos, el revés de la Lliga del bon mot... en una paraula, és l’aculliment de tota crapuleria de Sans i Hostafrancs i d’altres districtes que ni ens interessa el sapiguer-los.

Més tard, aquell danzing es converteix en un Music-hall i dona pas a la representació de quatre arreplegats i arreplegades que ballen i canten unes cançons de mal gust cobertes tantsols per un pam de roba escassament... i, la gent riu, gaudeix... i la Comissió fa cultura.

Jo crec sincerament que l’esmentada Comissió no ha interpretat com n’es mereixedor aquest mot tan sublim de: Cultura, sinó que ha fet un anàlisi fals per no ésser prou entesos en aquests actes.

Ells saben que la Cultura s’ha de propagar, però ben mirat, i sostenint-nos en la lògica dels fets, han dividit el mot sublim de cultura en tres parts i el que verament fan és propagar la primera. Així és la cultura d’aquella cooperativa.

D.G

El Ressò, número 166
 Barcelona-Sants, 27 de setembre de 1930