dissabte, 21 de febrer del 2009

Refugis a Sants (segona part)


Expliquen les cròniques que les manifestacions del SXIX anaven encapçalades amb la frase que segurament més por feia a les classes dirigents: “Associació o mort”. I es veu que aquesta frase va quedar ben gravada a les ments dels treballadors fins a la Guerra Civil, doncs en el moment dels bombardejos sobre la ciutat el nivell d’autoorganització fou molt alt i molt eficaç. Es van organitzar comissions aprofitant comunitats de veins, comissions de festes dels carrers, ateneus, etc. I van apareixer figures com els veïns responsables, els vigilants o les juntes de veïns.

Els barris es van foradar per sota terra amb les mans de dones, homes i nens treballant pel seu propi bé i pel bé de tota la comunitat. Aprofitant runes i amb la gran manca del formigó que anava destinat gairebé integrament al front es van edificar més de mil refugis, que serviren per defensar als ciutadans dels 149 bombardejos que va patir la ciutat.

Sants, Hostafrancs i La Bordeta es trobaven a l’época, juntament amb part dels actuals l’Eixample i de les Corts, al districte VII, on es van aixecar uns 150 refugis. Els cert és que no fou el nostre un dels barris més atacats pels avions, amb l’excepció d’Hostafrancs. Pels feixistes resultava molt més temptador atacar el Port de Barcelona, el centre de la ciutat o el Poble Sec, on hi havien els diposits de la Campsa.

Tot i això pel que fa al nombre de refugis edificats cal a dir que fou altisim, i que resulta trist que existint uns 150 refugis al barri no hi hagi cap obert o estudiat a fons. Amb el fi de la Guerra els refugis es van tancar i per a molta de la gent que hi havia passat hores a l’interior resultava un record més aviat molest.

Que se n’ha fet d’aquells refugis? Doncs la veritat és que alguns d’ells han passat a millor vida per la falera destructora i constructora dels diversos batlles de la ciutat. Per culpa d’algunes grans obres com les de l’Estació o el Cinturó i per culpa també de l’enderrocament d’algunes finques antigues, però molts d’altres resten sota el coneixement gairebé exclusiu dels veïns del barri d’una certa edat.

Així, preguntant, un pot arribar a descobrir que si, per exemple, viu a la Casa Gran del Carrer Roses, sota el formigó del pati de casa seva hi ha encara intacte el refugi que els veïns van aixecar. I el mateix succeeix a moltes altres finques del barri, a vivendes i a antigues fàbriques i tallers.

Com és possible doncs que tots aquests refugis restin encara sota terra. Si hom prova de buscar informació al voltant del tema quasi en exclusiva només pot trobar referencies al refugi de Nou de La Rambla, a Poble Sec, com si aquest fos l’únic que hi hagues hagut a tota la ciuta. Sincerament no espero que les institucions vinguin a fer-nos la feina, però igual que tots aquests refugis foren edificats pels propis veïns seria lloable que fossin aquests els que desenterrin els refugis dels seus records.

dimarts, 17 de febrer del 2009

Refugis a Sants (primera part)


“Atenció barcelonins hi ha perill de bombardeig, aneu amb calma i serenitat als vostres refugis, que la Generalitat vetlla per vosaltres” Aquest era el misatge que, gravat a un disc de vinil, es podia escoltar pels carrers de Barcelona durant la Guerra Civil i que generalment anava seguit d’un bombardeig sanguinari sobre la ciutat. I dic generalment doncs en algunes ocasions aquest disc de vinil va jugar males passades, com quan algú es va equivocar de cara del disc i va punxar la que anunciava el fi del perill enmig d’un bombardeig; o quan el disc es va rallar amb la frase final, sonant només “per vosaltres, per vosaltres” mentre queien les bombes a la ciutat.

Tristament Barcelona fou pionera en els bombardejos aeris sobre poblacions civils, sent el precedent i el camp d’entrenament per a nazis i feixistes a la posterior segona guerra mundial.

Hem d’intentar situar-nos a la mentalitat de l’época i pensar el xoc que aquells bombardejos supossaven a uns ciutadans acostumats a uns fronts de guerra allunyats de la població civil. El front de guerra esdevenia total i la societat es veia plenament inmersa al conflicte.

La defensa de Barcelona era certament dificil, doncs els italians dominaven l’illa de Mallorca, que ràpidament van convertir en una base aeria per atacar la capital catalana. Desde l’illa es podien realitzar atacs molt dificils de detectar, doncs els avions sobrevolaven el mar.

Davant aquesta realitat i amb un Ajuntament i una Generalitat que tot i fer els possibles no podien garantir la seguretat de tots els veins de la ciutat l’única solució que es va plantejar viable fou l’ autoorganització dels veins. Veins de tota la ciutat s’uniren per fer amb pic i pala en mà els seus propis refugis. Això fou especialment efectiu a barris obrers, amb una forta tradició d’associacionisme com es el cas del nostre.

Es calcula que a Barcelona, una ciutat que superava llargament el milio de persones, es van aixecar més de mil refugis. Per tal que us feu una idea de la força del treball veinal només cal esmentar que el nombre de refugis edificats per l’Ajuntament fou de trenta-cinc.

Pel que fa als materials emprats cal destacar també l’aprofitament, en un temps de mancances, de tot allò que pogues valdre. Sens dubte foren de molta utilitat les runes de les Esglesies cremades per protegir de les bombes que queien del cel, però també les llambordes que havien servit per aixecar barricades als primers contenciosos o les vies del tramvia com a vigues.

Poca gent creia, com a mínim en un principi, que aquella guerra duraria tant de temps, així que molts dels refugis, especialment aquells construits per les institucions, foren pensats per poder ser reaprofitats en el futur com a d’altres coses, ja fossin clavegueram, banys públics, pàrquings municipals o fins i tot biblioteques subterraneas. Desafortunadament la realiat fou una altre.

dimecres, 11 de febrer del 2009

El tren a Sants - 2



Als primers anys del segle XX les línies de tren creixien, i Sants anava configurant-se com un punt vital de la xarxa ferroviària. Aquest creixement, que per als industrials suposava un gran benefici, per als veïns, cada cop més, era una font de problemes.

Als darrers anys d’independència del poble de Sants les inversions del seu Ajuntament en infraestructures per minimitzar els talls de les obres foren enormes econòmicament parlant. Es feien ponts al carrer del Nord (actual Galileu) i al carrer Alcolea per mantenir dues de les àrees principals del poble comunicades. Un cas ben diferent fou el del pont que els amos de Can Catà, uns dels terratinents del barri, es varen fer amb diners públics per a un us privat de la família. Els santsencs recordaren molt bé això quan a la revolució del 36 la seva finca fou una de les dues que va cremar al barri.

Els voltants de les vies del tren, com la publicació local de l'època, El Eco de Sans constata, es tornaren llocs inhòspits i solitaris on els robatoris eren cada cop més freqüents. El tren també representava un tall al trànsit lliure de carruatges, limitant el creixement dels principals eixos santsencs. I els accidents seguien sent freqüents.

Tot això va generar protestes i veus en favor del soterrament de les vies. Però tot i que aquest es va acceptar en part el 1905 el contracte d’execució d’obres no es va signar fins al 1923. Acordant com a punt innegociable que en cap cas ni l’estació de Sants ni el servei de mercaderies quedarien tancats. Evidentment els Muntades seguien exercint el seu poder des de la fàbrica, com a amos, o des de l’alcaldia, com a freqüents inquilins.

Les obres de la nova estació i del cobriment de les vies es van eternitzar. De forma que les andanes d’aquesta no es van inaugurar fins al 1936, però l'edifici no fou plenament acabat fins al 1944. Durant tot aquest temps les protestes de veïns i comerciants foren gairebé constants.

Com veiem la història de Sants i del tren han estat des de els seus inicis lligades. Tristament, en l'actualitat, podem constatar de nou com un cop més, els interessos econòmics es situen per davant de les problemàtiques socials o urbanístiques que aquests generen. El barri seguirà tallat (més encara que abans) i l'Estació duplicarà la seva mida amb franquícies de grans multinacional per l'arribada d'un nou tren pensat per a les elits. I Sants tornarà a ensopegar de nou, com ve fent des de el final del segle XIX, amb les mateixes vies.


Si voleu més informació sobre el tema consulteu el treball El ferrocarril, de Joan Sanromà i F. Xavier Pardo que és el número 14 dins la col·lecció Conèixer el Districte de Sants-Montjuïc i és d'on he extret l'informació que heu trobat en aquest article.

dissabte, 7 de febrer del 2009

El tren a Sants - 1


Que la història de Sants esta lligada al tren és indubtable. El ferrocarril ha condicionat el desenvolupament social, economic i morfològic del nostre barri desde mitjans del segle XIX, quan Sants encara era un municipi.

Però que va condicionar que de forma tan temprana les vies de tren creuessin Sants? Evidentment hi ha un component geografic. Un cop la primera linea peninsular Barcelona-Mataró ja havia estat realitzada, la sortida lógica de la ciutat en direcció sud era seguint la costa, seguint el camí ral de Barcelona. Eren terrenys plans i sense gaires accidents geografics, a banda de les diverses rieres que baixaven de Collserola i que han quedat fossilitzades en els noms d’actuals carrers: Riera Blanca, Riera d’Escuder o Riera de Magòria.

Però si es va donar un condicionant encara més fort fou la pressió dels industrials que veien en el tren una oportunitat única per distribuir les seves mercaderies i aconseguir les materies primeres ràpidament i a un cost molt més baix. Llavors a Sants ja funcionaven les dues fàbriques que més influencia han tingut a la nostra història, el Vapor Vell (oberta el 1840) i l’Espanya Industrial (desde el 1847).

El 1851 Michael de Bergue un enginyer anglès que vivia a Barcelona va aconseguir la concessió per fer la linea Barcelona-Molins-Martorell. Les obres es van iniciar el 1854 i a l’any següent ja es va edificar la que seria la primera estació de Sants. Aquesta era al final del carrer Riego, de forma que fos molt propera a l’Espanya Industrial. La següent estació que es va inaugurar al terme municipal fou la de la Bordeta, també propera a una fàbrica, en aquest cas a la Aprestadora Española.

La linea va anar creixent, amb el conseqüent augment dels problemes per als veïns. Els santsencs van veure com s’anaven tallant els antics camins que enllaçaven amb les Corts i com el poble quedava seccionat entre Sants i la Bordeta. Els accidents eren freqüents i els conflictes entre l’Ajuntament de Sants i la companyia ferroviaria esdevingueren cada cop més cruents.

Els veïns veien amb por les obres del tren i s’organitzaren en diverses ocasions per protestar, però fins i tot l’Ajuntament santsenc es veia lligat de mans i peus. Els interessos económics dels Muntades i dels Güell, pesaven més que les demandes veïnals. Així fins i tot la Capitania General va arribar a amenaçar a l’Ajuntament de Sants amb enviar-los al vaixell-presó Europa en cas de permetre la destrucció de vies ferreas o telegràfiques.

Si voleu més informació sobre el tema consulteu el treball El ferrocarril, de Joan Sanromà i F. Xavier Pardo que és el número 14 dins la col·lecció Conèixer el Districte de Sants-Montjuïc i és d'on he extret l'informació que heu trobat en aquest article.

dilluns, 2 de febrer del 2009

El bressol del cinema català


L’any 1895 els germans Lumière presentaven a París el primer cinematograf. L’invent, un éxit comercial, rapidament es va importar a tota Europa, i sols un any més tard, portat pels mateixos Lumière, va arribar al carrer més concurregut de Barcelona, La Rambla. Ben aviat dos fotògrafs barcelonins, Antoni i Emili Fernández van veure el futur de l’invent e inauguraren el cinematograf Napoleó.

Entre els pimers espectadors, la major part pertanyents a les élits de la ciutat, es trobava un jove ebanista santsenc, amb certs coneixements de fotografia. Així, aplicant els seus coneixements fou capaç de crear la seva primera càmera per filmar. Amb aquesta a la mà aquest pioner es va dispossar a fer primeres filmacions del cinema català (i també de tot l’estat). Aquest no era un altre que Fructuós Gelabert.

Fins fa pocs anys s’afirmava que la primera filmació feta a l’estat era “Baralla a un café”, film realitzat al casino de Sants, però recentment s’ha descobert que el 1897, abans de l’obra citada, Gelabert ja havia filmat dues escenes de la vida qüotidiana de Sants: “Sortida del públic de l’esglesia parroquial de Santa Maria de Sants” i “Sortida dels treballadors de l’Espanya Industrial”. I un any més tard produí la que es considerada com la primera película del cinema d’animació a l’Estat, “Xoc entre dos transatlantics”

L’invent, tot i les crítiques d’intel·lectuals com Russiñol, Maragall i Eugeni d’Ors, que el consideraven un espectacle per a incults va proliferar i es va popularitzar gracies als firaires que recorrien les festes majors com si es tractés d’un espectacle de magia, als envelats i als primers cinemes.

Poc a poc les imatges van anar plenant-se amb arguments, com la Terra Baixa que Gelabert va filmar, i va apareixer el genere documental, que va deixar constancia dels fets que conmovien la ciutat, com la Setmana Tràgica, amb dos titols com “Los sucesos de Barcelona (1909)” de Josep Gaspar o “La huelga general de agosto en Barcelona” de Gelabert.

Però Sants fou més que un simple escenari dels inicis del cinema català, doncs el propi Fructuos Gelabert va obrir els seus estudis, Boreal Films, a l’espai que ara ocupa el centre de la Plaça de Sants, el lloc fou conegut popularment com “La Casa de Vidre”.

Poc a poc el cinema va deixar de ser una cosa de élits per a ser de tothom, i els santsencs es van fer assidus a cinemes com els que van apareixer al carrer Gayarre, a la Plaça Espanya, al carrer Gal·lileu o a la Riera Blanca, al veí barri de Collblanc.