dimarts, 6 de desembre de 2016

Dues flames i el mateix incendi

Dilluns 5 de desembre sobre les 19h de la tarda es declarava un foc al bloc 13 de Can Batlló, un espai que es troba davant de l'edifici de les columnes. En poc temps les xarxes s'omplien d'imatges esfereïdores on es veien les flames sortint per les finestres. El barri es quedava immers en un dens i pudent fum mentre la foscor del vespre s'omplia amb sirenes de bombers, de guàrdia urbana i d'ambulàncies.

Els bombers van fer evacuar a la gent que es trobava a Can Batlló i van tancar el carrer Amadeu Oller, deixant els veïns al carrer. La força de les flames i que el bloc sigui contigu al mur que dóna al carrer feia que hi hagués un risc d'ensorrament. De fet el sostre d'aquest bloc i el bloc del costat van acabar caient.

Sostre esfondrat del bloc 13. Foto de Sants 3 Ràdio

Mentre tot això passava a la porta de Can Batlló s'acumulaven veïnes i veïns del barri. Molts dels que han dedicat els darrers quaranta anys en aconseguir que a poc a poc els projectes comunitaris del veïnat hagin anat arrencant metres quadrats a l'especulació. Amb ells també s'acumulava la ràbia i la impotència. La ràbia i la impotència de veure com un grapat d'hormones d'adolescents poden fer perillar allò que tant ha costat aconseguir.

Sí, tot sembla indicar que es tracta de la bretolada d'un grup de joves que han fet dels blocs abandonats de la fàbrica de la Bordeta el seu camp de batalla. No és el ni el primer incendi ni el primer incident que pateixen usuaris de Can Batlló i veïns de la Bordeta, però sí que és el més greu. La part positiva és que ningú ha pres mal, que el bloc era dels que havia d'anar a terra i que per l'acció dels bombers el foc no es va escampar a altres blocs.

Ara, dit això, és molt lamentable que un grapat d'adolescents ignorants amb ganes d'adrenalina, acabin posant bastons a les rodes als projectes que segur que faran que el seu barri i el seu futur personal tingui m´s oportunitats i que en canvi aplanin el camí d'unes immobiliàries que ens voldrien a tots, fins i tot als convulsos adolescents, fora del barri.

Incendi a banda, crec que tot això és el símptoma d'un problema molt més gran i que ens afecta a tots. No ens podem permetre un barri on alguns adolescents creixin desarrelats, sense identificar-se ni valorar l'entorn. En uns temps on tot sembla tendir a inflar egos i diluir així qualsevol record de la consciència de classe, ens cal més que mai l'orgull de barri. I La Bordeta, tot i que és un barri petit, és un barri on passen grans coses. Des dels anys en què la parròquia de Sant Medir era un dels reductes de la lluita contra la dictadura fins al Tic Tac per obrir les portes de Can Batlló.

No pot ser que ens retorni allò de "per pinxos la Bordeta", no ens ho podem permetre. Ni ens podem permetre que un sol veí del barri vegi tots aquests blocs buits com un niu de problemes en lloc de veure-hi un bressol per a mil oportunitats. Oportunitats de futur però també enfocades cap al passat, que ens permetin recuperar la història i el patrimoni dels nostres barris, fer xarxa i recompondre la nostra identitat.

No és el primer incendi que hi ha a Can Batlló. Tot el veïnat té ben present l'incendi que l'any 1990 va afectar el bloc 8. Un incendi misteriós amb una terrible ferum de cobrament d'assegurança barrejada amb el regust de 9 hectàrees amb què especular. Està vist que el foc, l'encengui qui l'encengui, sempre acaba beneficiant als mateixos i que un cop més la defensa del patrimoni i la defensa dels interessos del barri han d'anar de la mà. Encara que siguin flames diferents, aquelles de 1990 i aquestes del 2016 formen part del mateix incendi.

Incendi a Can Batlló el 5 de gener de 1990 Foto d'Agustí Cruz (AHSM)

Caldrà la feina de l'administració protegint el que és del barri i controlant que els propietaris compleixen les seves obligacions, caldrà la feina de mestres i educadors de carrer, per inventar apagar aquests focs abans que s'encenguin, caldrà la feina dels veïns i les veïnes que ja s'han fet seu Can Batlló per tirar avall aquest mur invisible que alguns encara tenen als seus caps i fer-los veure que aquest espai és de tots, i també farà falta la feina dels que defensem el patrimoni per aconseguir que els bordetencs entenguin la importància de conèixer i valorar el nostre passat i de com Can Batlló ens pot servir per explicar la Bordeta però també el passat industrial i agrícola del pla de Barcelona. Però ho farem, no en tingueu cap dubte.

dijous, 24 de novembre de 2016

37 anys i un casal de joves de Sants

Per quin motiu durant els 37 anys que portem d’ajuntaments democràtics, com a mínim fins ara, els partits polítics no han tingut la joventut com una prioritat als nostres barris? Per què des de l’administració no s’ha facilitat la creació d’espais destinats a la joventut? Es fa difícil respondre a aquesta pregunta. Fa uns mesos una de les meves millors amigues i companyes de mil mogudes, la Lydia, em comentava que potser per la por al fort moviment associatiu del barri i jo crec que no li manca raó, per que per a molts un barri és més que una parcel·la delimitada per carrers, és una identitat fluctuant formada per les persones que lluiten amb tu per fer digne l’entorn.

L’arribada dels ajuntaments democràtics va ser una bafarada de llibertat i d’esperança, això és innegable. Però a la vegada, potser de manera natural, també van significar una desmobilització d’una ciutadania fins llavors molt unida i combativa que havia arribat a superar una administració franquista que no mirava pel bé comú. El traspàs dels lluitadors de carrer als despatxos de l’ajuntament va tindre un revers perillós. Com podien dubtar els responsables de les associacions i entitats dels qui havien sigut els seus companys d’assemblees i de pancartes durant anys? I els que havien cregut en el salt a la política convençuts que era la manera d’aconseguir els ideals pels quals havien lluitat... com podien portar-los endavant sense la pressió d’un carrer que es desinflava? Però bé, aquest article d’opinió no vol buscar culpables.

Les lluites iniciades als setanta tindrien els seus fruits en victòries veïnals que es van començar a gaudir als vuitanta i noranta, de les quals a aquest bloc he parlat profusament. Victòries socials i també urbanístiques que van veure la seva confirmació més evident en la creació d’equipaments. Però entre els temes que van quedar pendents s’hi pot trobar el dels espais per a joves.

L’any 91 l’ajuntament de Barcelona, entre la gran quantitat de bibliografia preolímpica, publicava el llibre La Barcelona del ‘93, un llibre més aviat publicitari sobre els molts avantatges que portarien el propers Jocs Olímpics, però que d’alguna manera serveix com a radiografia del moment. Si mirem les coses positives que aquest llibre explica del nostre districte ens acabem posant les mans al cap. 

Només dir que un dels espais destacats és el Parc d’Atraccions de Montjuïc, que va tancar només 7 anys després de publicar-se el llibre o que l’exemple de negoci amb que il·lustren la carretera és la botiga de barrets que hi havia a la cantonada de la Carretera amb el carrer de Premià, un negoci com sospitareu tancat fa molt. Però és que els Nostradamus que van publicar aquest llibre l’any 1991 van atrevir-se a publicar un plano de l’ampliació de la L2 per Montjuïc fins a la Zona Franca. I entre aquestes coses destacades... la "ludoteca i espai juvenil de la Casa del Mig."

La lluita dels joves de Sants per tenir un espai per a ells, com ja he dit, arrenca en el moment en que l’Ajuntament va canviar els usos de la Casa del Mig, però s’ha mantingut en el temps i ha reaparegut amb cada nova fornada de joves santsencs. L’any 2004 naixia la Taula de Joves Sants, una plataforma que agrupava entitats diverses amb un objectiu, aconseguir el tant anhelat espai per als joves de Sants. Després de moltes assemblees al Centre Social de Sants la Taula, que reunia a entitats tan diverses com Agon, Tija, Artixoc, Maulets, JERC, Terraske o esplais com Sant Medir i Xiroia, va organitzar unes jornades a les Cotxeres de Sants. Però el projecte finalment se’ns va desinflar i una nova generació es va quedar sense un espai per als joves. Però bé, tampoc val de res seguir-se planyent deu anys més tard. Al contrari, val la pena saber com n’és de difícil tirar endavant un projecte d’aquest estil, que comporta negociar amb gent sovint que té opinions contraposades a les teves o negociar amb les administracions i plantejar-se si les pastanagues que ens ensenyen tenen lletra petita o no, per valorar el mèrit del que han aconseguit els actuals i les actuals joves del nostre barri.

L’1 de març d’aquest mateix any una setantena de joves es reunien al Centre Social de Sants amb mil idees diverses però amb un objectiu comú. Volien un espai per al Casal de Joves de Sants i el volien ara, per que és ara quan el necessiten, no d’aquí a déu anys. En menys d’un any s’han organitzat i han sigut capaços de seure amb el Districte amb projectes i espais concrets, no escollits a la babalà, estudiats amb criteris professionals, demostrant que ni manquen ganes ni manquen espais, ja que a Sants, encara queden edificis buits, alguns dels quals catalogat com equipaments, que reclamen idees, projectes i mans. 
Manifestació per carretera de Sants a l'abril de 2016. Foto de El3.cat

Des d’aquest petit espai on deixo camp lliure a les meves olles no em queda més que felicitar a la gent del Casal de Joves de Sants i fer-ho per triplicat. Primer per haver aconseguit en menys d’un any allò que ens va costar tant a les generacions precedents, en segon lloc per haver aconseguit donar un ús digne a un element del nostre patrimoni com és la Model del Segle XX, que es trobava degradat i amenaçat i finalment per aconseguir tot això treballant de forma autogestionada. 

Segur que algun cop s’equivocaran, però equivocar-se és un privilegi que no tenen els usuaris dels centres cívics. Quan només ets consumidor no et pots equivocar. Però a canvi dels errors l’autogestió t’aporta una experiència que no es pot aconseguir de cap altra manera. I segur també que el 25 de febrer quan creuïn les portes de la Model del Segle XX s’impregnaran de les grans coses que es van fer i dir entre aquelles quatre parets. Com deien els cooperativistes de principis del segle XX: D’esclau a serf, de serf a assalariat, d’assalariat a associat. 

dimecres, 16 de novembre de 2016

El refugi del carrer Feliu Casanovas

En breu començaran les obres de reurbanització als carrers Sant Frederic, Casteràs i Càceres. Unes obres que modificaran aquests carrers per millorar la circulació dels vianants i que també renovaran l’enllumenat, la xarxa de clavegueram i el sistema de reg, soterrant les línies aèries. 

De ben segur significaran una millora per tot aquest sector del barri, no ho dubto, però que a la vegada pot ser que posin el perill uns quants refugis antiaeris. I com sempre que això passa em pregunto. Existeixen uns criteris per decidir quins refugis cal resguardar? S'estudiaran els dits refugis? Arribarà la informació a la ciutadania? 

Us adjunto el plano del refugi 943, que passa sota el carrer Feliu Casanovas i que tenia una entrada a Casteràs amb Bagur i una segona a Feliu Casanovas, gairebé a tocar de Carretera de Sants. 


dijous, 3 de novembre de 2016

El refugi 578 al carrer Càceres

És el 7 d’octubre de 1936. Tot just fa 80 dies que els carrers de Barcelona s’han vist presos pels militars revoltats contra la República. Els veïns encara guarden a les seves retines imatges plenes de violència. La barricada de la Creu Coberta on uns milicians pobrament armats s’enfrontaven a un Goliat de l’artilleria; els budells penjats dels cables del tramvia a la carretera i el grup de socis de l’Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant massacrats quan esperaven un autobús per anar d’excursió però un obús, disparat a la plaça d’Espanya, va acabar amb els seus somnis; els trets a la plaça Màlaga i el foc consumint  Santa Maria de Sants, Can Santomà, des de on es llençaven llibres al carrer per les finestres, l’Escola dels Maristes, el Centre Catòlic, Can Catà, Ca l'Agell, com també recorden els morts i els desapareguts.

Només fa 80 dies de l’inici dels combats a la ciutat i de ben segur que la majoria ni s’imagina tot el que els queda per veure: les morts, els bombardejos, l’exili, el racionament, la fam... Però tot i això si que hi ha gent a Barcelona que imagina el que pot venir, Si no fos així el senyor Torner, capatàs i encarregat de l’Ajuntament no es trobaria al carrer de Càceres, repassant la llista que té a les mans “martells de fuster, estenalles, fustes, pics, pales, cistells de vímet, llenya, malls, encastadors, pics miners, tendals de lona...” estris que l’Ajuntament ha cedit per construir un refugi sota el carrer.

Document de prestació de maquinària al refugi 578 fons: AMCB

En els propers dies encara hauran de rebre més eines i comandes de material, com pedra de les canteres de Can Baró, a Horta, i ciment de l’empresa Cementos y Cales Freixa S.A. de els Monjos, un albarà que arriba amb el pertinent segell del comitè obrer. Cal que estigui tot apunt ja que el 19 d’octubre arribarà la primera patrulla. Uns treballadors a compte de l’Ajuntament, que com a mínim seguiran treballant fins al 25 de desembre.

Barcelona no rebrà el primer atac important amb bombes fins al 13 de febrer de 1937, quan el destructor italià Eugenio di Savoia descarregà la seva fúria contra la ciutat causant 18 morts. Un fet que va fer que la por s’escampés per la ciutat com una taca d’oli, però de fet, mesos abans de l’inici de la guerra les administracions ja començaven a plantejar-se que fer davant d’aquest nou perill. De fet el Comité Nacional para la Defensa Pasiva es va crear el 10 d’agost de 1935, quasi un any abans de l’inici de la guerra. Aquest organisme havia de servir de model a les futures juntes locals, però el decret pel qual aquestes juntes van ser oficialment creades no es va donar fins al 29 de juny de 1937. Un ampli marge de temps que va donar lloc a la improvisació dels ajuntaments i a la autoorganització veïnal.

En el cas del refugi, que oficialment consta com de “Càceres, Riera Escuder i Abadal” el número 578 a aquelles alçades ja estaven projectant fer uns retrets i una infermeria. No deixa de tenir gràcia que a un dels plànols s’hagi tatxat el terme comuna per substituir-lo per retrets en un moment on tothom tenia clar que el terme comuna volia dir força més coses. 

Projecte per fer una infermeria i un retret al refugi 578, fons: AMCB

No sabem res més del senyor Torner, ni dels altres homes que van treballar al refugi. No sabem qui eren ni com van viure la guerra, ni si la van sobreviure ni que va ser d’ells quan el feixisme arribà a les portes de Barcelona, però pot ser que en uns dies, en quant comencin les obres que han de convertir aquest carrer en plataforma única, és a dir, amb prioritat pels vianants, veiem un dels fruits dels seus esforços.

I serà aquest un nou moment en que alguns es despertaran amb una noticia que en realitat no és noticia: “S’ha trobat un refugi.” Es publicarà i es compartirà a les xarxes socials amb sorpresa, i si es destrueix amb indignació, però recordem que la junta de defensa passiva va registrar i referenciar aquests refugis amb una documentació que es conserva i fins i tot es pot consultar sense trepitjar un arxiu.

No va sent hora que arrenquem un veritable debat per saber que cal fer amb els refugis?  No va sent hora que es clarifiquin uns criteris per saber quan caldria conservar-los? No va sent hora que per part de les administracions hi hagi un retorn a la població del que els serveis arqueològics descobreixen? Un retorn real que no es quedi en la capa superficial del quatre que ja sabem on trobar aquesta informació.

La història explicada en aquest post és una recreació fonamentada en la documentació que es conserva a l'Arxiu Municipal Contemporani

dimecres, 26 d’octubre de 2016

La Cara Oculta de Sants - Visita

El diumenge 6 de novembre participaré al Curious Congress amb una visita per descobrir "La Cara Oculta de Sants." Una caminada que servirà per descobrir la història del barri i alguns dels seus espais, alguns dels quals tancats al públic, com l'Ateneu Batllori (l'edifici del Foment Republicà de Sants) o la Nau Central de Can Batlló, entre d'altres.


Si en voleu saber més o apuntar-vos a la visita podeu fer clic aquí.

diumenge, 16 d’octubre de 2016

Descoberta del refugi 819 a la plaça Bonet i Muixí

Fa una pila d'anys, quan vaig començar a investigar el tema dels refugis antiaeris a Sants, tot eren silencis. Gent que vuitanta anys després de la mort de Franco seguia callant per por. La primera veu que va trencar quest silenci va ser la de Joan Fabregues, un llibreter santsenc que va voler compartir amb mi i amb tots els veïns del barri les seves vivències. En Joan em va portar al mur de la plaça Bonet i Muixí i em va dir: "veus aquesta paret de pedra i de maons? Els maons estan cobrint l'entrada del refugi del la plaça que va ajudar construir el meu pare."

Una història que vaig poder constatar gràcies al registre que va fer la Junta de Defensa Passiva però de la qual no tenia cap més dada. Un dia gràcies a un amic de tota la vida i company de Sants 3 Ràdio, en Jordi Lozano, vaig descobrir que el refugi s'havia obert i vaig poder veure el forat del que m'havia parlat en Joan, però no vaig poder entrant.

Dissabte, gràcies a les gestions dels companys del Curious Congress i al rector de la parròquia de Santa María de Sants, Josep Lluís Socias, i a Joan M. Poyatos vam tenir l'oportunitat de baixar al refugi del qual en Joan Fabregues tant m'havia parlat. Un refugi que baixa fins als 11 metres i que es manté en un estat envejable, amb una sortida a la plaça Bonet i Muixí i una sortida tancada a la plaça Iberia. Un refugi molt interessant tant per les seves dimensions com pel fet de tractar-se d'un projecte que en una part és acabat i en una part no i que per tant ens mostra les seves parets d'argila amb els cops de pic originals. I per tant un exemple de com es van edificar els refugis antiaeris. 

Per aquest motiu he volgut compartir amb tots vosaltres aquest vídeo amb la veu del Joan, que malauradament ja no ha pogut tornar a baixar amb nosaltres. 



Després d'anys de discursos favorables a la conservació del patrimoni del subsòl (que han anat en paral·lel a la seva destrucció sense cap estudi) per fi sembla que un refugi, ubicat en un espai privat, podria acabar obert al veïnat.

Ben aviat però començaran les obres per convertir l'eix Sant Frederic - Casteràs - Càceres - Jocs Florals - Riera d'Escuder en carrers de plataforma única. Esperem que el criteri patrimonial, per un cop, hi sigui present, ja que en aquest espai, tal i com publicaré en breu, apareixeran refugis diversos.


dijous, 6 d’octubre de 2016